entre diversos individus i que esdevinguin habituds, podem afirmar que
hi ha un procés d’institucionalització. I les institucions són les estruc-
tures de pautes i significacions que estabilitzen l’experiència humana
en el temps i que l’objectiven en unes realitats socials.
És important adonar-se, per tant, que el coneixement que associem a determi-
nades accions apareix just en el mateix moment de la tipificació, com un ins-
trument d’estabilització d’aquesta tipificació en la consciència i que fa possi-
ble el seu reconeixement. Sense reconeixement no hi hauria tipificació ni
rutinització de l’experiència. És clar que mai no comencem de zero a l’hora
d’iniciar un nou procés d’institucionalització, i que per a cadascun de nosal-
tres les principals institucions i els codis lingüístics ja se’ns donen prèviament.
Aquesta dimensió històrica de l’experiència d’unes institucions que ens prece-
deixen explica per què la realitat social, que ha estat construïda –i és perma-
nentment reconstruïda– pels individus, en canvi, és viscuda com si fos una
realitat independent de l’activitat humana que l’ha produïda.
Berger i Luckmann ho expliquen d’aquesta manera:
“Ara com ara, allò que ens interessa subratllar és que la relació entre l’home (productor) i
el món social (producte) és sempre una relació dialèctica. És a dir, que l’home (no pas
aïlladament, és clar, ans com a membre d’una col·lectivitat) i el seu món social estan en
interacció l’un amb l’altre. El producte repercuteix sobre qui l’ha produït. Exteriorització
i objectivació són, doncs, moments d’un procés dialèctic constant. Del tercer moment
del procés, que és la interiorització (a través de la qual el món social objectivat és reintro-
duït en la consciència gràcies a la socialització), ens n’ocuparem amb prou detall més
endavant. Però ja des d’ara podem adonar-nos de la relació fonamental que hi ha entre
aquests tres moments dialèctics de la realitat social. Cadascun d’ells correspon a una
característica essencial del món social. La societat és un producte humà. La societat és una
realitat objectiva. L’home és un producte social.”
Peter L. Berger i Thomas Luckmann (1988, pàg. 92-93).
A aquest món institucional, però, li cal una explicació, una justificació. És
cert que ja hi ha un primer pla de coneixement lligat a la mateixa experiència
de l’ordre institucional: la manera que tenim de parlar-ne, de denominar les
situacions, les categories amb les quals designem i pensem les accions que en
són pròpies. Tanmateix, sobre aquest primer pla, se’n construeixen d’altres, de
segon ordre, amb l’objectiu d’explicar el primer i, sobretot, d’integrar-lo signi-
ficativament en altres ordres institucionals. A aquestes construccions de
coneixement de segon ordre Berger i Luckmann en diran legitimacions.
Aquestes legitimacions són especialment necessàries a l’hora de transmetre el
món institucional, amb totes les seves normes coercitives i les seves significa-
cions, a les noves generacions, o per a defensar-lo davant de mons institucio-
nals alternatius que puguin entrar-hi en conflicte. Però, sobretot, el coneixe-
ment de segon ordre que es té d’una institució, més enllà de les instruccions de
caràcter pragmàtic que ens diuen com cal actuar i que era propi del coneixe-
ment de primer ordre, té un paper decisiu a l’hora d’integrar la institució en
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 194 Teoria del coneixement