dels somnis, el món de les experiències religioses...), i, per tant, les realitats
múltiples que configuren l’experiència personal. Tot això implica l’existència
d’unes estructures de pertinença relatives a cadascun dels móns dels quals es
forma part, que disposen dels respectius estocs o repertoris de coneixements.
D’altra banda, és clar que hi ha una distribució desigual de coneixements
segons el lloc que s’ocupa dins la societat i els propis grups de referència. I no
és menys interessant la noció de coneixements de recepta, la funció dels
quals és actuar com a pautes pragmàtiques per a resoldre afers rutinaris.
En definitiva, Schütz proposa tot un arsenal conceptual per a l’anàlisi pragmà-
tica de la relació entre el coneixement i la construcció de realitat social, encara
que no n’arriba a fer una teoria sistemàtica.
3. La construcció social de la realitat
La perspectiva que recull més directament la proposta de Schütz i que l’em-
marca en una tradició sociològica més ampla és la que proposen Peter L. Ber-
ger (1929), sociòleg austríac instal·lat als Estats Units, i Thomas Luckmann
(1927), d’origen eslovè, en la seva gran obra La construcció social de la realitat,
publicada el 1966.
Berger i Luckmann, doncs, sistematitzen les propostes de Schütz i estableixen
un model que permet, a partir de l’anàlisi dels fonaments del coneixement
en la vida quotidiana, estudiar la constitució de la societat en realitat objec-
tiva, a través, d’una banda, dels processos d’institucionalització i legitima-
ció, i, de l’altra, de la interiorització de la societat com a realitat subjectiva
en les consciències individuals, a través del procés de socialització.
Es tracta, en definitiva, d’utilitzar una anàlisi fenomenològica de l’experiència
social que permeti veure en el mateix procés, i de manera dialèctica, com s’ob-
jectiven en institucions els processos i significats subjectius d’ordre individual
i com, simultàniament, donen lloc a una intersubjectivitat que fa possible l’es-
tabliment d’una realitat objectiva compartida pels actors socials que parti-
cipen en el procés. En aquest procés el llenguatge té un lloc més que destacat,
com a principal instrument d’objectivació de l’expressivitat humana. La reali-
tat de la vida quotidiana té en el llenguatge el sistema de signes més important
per a la seva objectivació.
Des d’aquest punt de vista, el llenguatge estabilitza la subjectivitat de
l’individu i alhora dota de facticitat externa les realitats de què parla
–les naturalitza–; té efectes coercitius, perquè imposa categories de pen-
sament; tipifica l’acció social establint taxonomies que classifiquen
l’experiència; fa anònima l’experiència i, per tant, la universalitza; fa de
pont entre els diversos mons institucionals en els quals vivim, i fins i tot
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 192 Teoria del coneixement
Peter L. Berger, Thomas
Luckmann (1988). La
construcció social de la
realitat. Barcelona: Herder.
Lectura recomanada