teoria en pràctica; la revolució, per tant, porta a la filosofia, la ciència i la consciència de
classe proletàries als seus màxims nivells d’adequació lògica i, significativament, acaba
amb el domini de la ideologia en l’esfera intel·lectual.”
Georgy Lukács (1969).
Mannheim explica la nova perspectiva en aquests termes:
“Amb l’aparició de la formulació general del concepte total d’ideologia, la simple teoria
de la ideologia esdevé sociologia del coneixement. Allò que fou un dia l’arma intel·lectual
d’un partit s’ha transformat en un mètode de recerca de la història social i intel·lectual en
general. Per començar, un grup social determinat descobreix la «determinació situacio-
nal» de les idees dels seus adversaris. Posteriorment, s’elabora el reconeixement d’aquest
fet en un principi global d’acord amb el qual es considera el pensament de tot grup com a
derivat de les seves condicions de vida. Així, es converteix en tasca de la història sociolò-
gica del pensament analitzar, sense tenir en compte els prejudicis del partit, tots els fac-
tors de la situació actual que puguin influir en el pensament.”
Karl Mannheim (1987, pàg. 100-101).
2) La segona proposta de Mannheim consisteix a superar la mera anàlisi relativis-
ta a la qual sembla portar la seva definició d’ideologia, per defensar una epistemo-
logia relacionista. El relativisme seria conseqüència d’una antiga teoria del
coneixement de caràcter estàtic que ignorava l’estreta vinculació dels processos
reals del pensament a les condicions d’existència. La nova teoria del coneixe-
ment, en canvi, tindria en compte el caràcter relacional de tot coneixement histò-
ric, que segons Mannheim: “Ha de partir del supòsit que hi ha esferes de pensa-
ment en les quals és impossible de concebre la veritat absoluta independentment
dels valors i la posició del subjecte”, [perquè] “allò que és intel·ligible en història
només pot ésser formulat en relació amb els problemes i les construccions con-
ceptuals que, al seu torn, sorgeixen en el corrent de l’experiència històrica”.
3) En tercer lloc, Mannheim prova d’anar més enllà d’una concepció no
avaluativa d’ideologia, i ho fa establint una distinció entre la ideologia
mateixa, de caràcter necessàriament conservador perquè adequa les idees a
les circumstàncies reals de qui les pensa, i la utopia, entesa com aquell siste-
ma d’idees que, per bé que encara no s’han portat a terme, tenen una eficà-
cia transformadora damunt la societat. Aquesta, però, és una anàlisi que no
es pot fer amb anticipació, sinó a posteriori:
“Les idees que després resulta que no han estat altra cosa que representacions deforma-
des d’un ordre social passat o potencial, eren ideològiques, mentre que aquelles que
foren convenientment realitzades en l’ordre social subsegüent eren utopies relatives.
Les idees realitzades del passat posen fi a la polèmica de les meres opinions sobre el pro-
blema de decidir quines, entre les idees del passat que transcendien la realitat existent,
eren utopies relatives que destruïen l’ordre establert, i quines eren ideologies que només
servien per a emmascarar la realitat. El grau de realització d’idees constitueix una pauta
suplementària i retroactiva per a distingir fets que, en tant que contemporanis, es tro-
ben colgats encara per les baralles d’opinió entre grups.”
Karl Mannheim (1987, pàg. 199).
4) Finalment, de Mannheim cal destacar la seva teoria de la intel·lectualitat
independent (Freischwebende Intelligenz), entesa com a grup d’individus relati-
vament desclassats, que, pel fet de poder observar “tots els interessos de què està
impregnada la vida social”, serien capaços de fer-ne una síntesi dinàmica i així
aconseguir una presa de consciència dialèctica que els permetria actuar com a
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 190 Teoria del coneixement