la idea que l’escepticisme ha de ser el punt de partença de la reflexió filosòfica,
cosa a la qual, sens dubte, Descartes va contribuir amb el seu experiment mental
del dubte metòdic. En aquest sentit, però, no hem d’oblidar que el dubte de Des-
cartes, a més de metòdic, era hiperbòlic: una hipèrbole que sols metafòricament
prenia el dubte com a punt de partença però que, de fet, donava per suposat allò
que justament pretenia fonamentar i demostrar –el coneixement.
Així, més com a hiperbòlic que com a metòdic, l’escepticisme podria
gaudir del benefici de ser filosòficament profitós, ja que vindria a exi-
gir més aviat una constant explicació del coneixement que no pas una
fonamentació. I això seria compatible amb la segona de les perspecti-
ves suara presentades: fins i tot acceptant la idea que els dubtes de
l’escèptic estan mancats de significació o que són disbarats o exagera-
cions, encara es podria acceptar el seu valor per a la reflexió filosòfica.
Efectivament, en tant que els intents per dissoldre els dubtes insensats
de l’escèptic portin a la llum les pressuposicions filosòfiques en què es
basen, serà possible obtenir una millor comprensió del coneixement:
per exemple, podran fer-se paleses quines concepcions no hem de
mantenir si volem lliurar-nos de caure en les mans de l’escèptic.
En l’apartat següent assagem, però, una caracterització més concreta de l’es-
cepticisme, perquè potser el dubte escèptic no és tan fàcilment eliminable
com podria fer-nos pensar aquesta segona interpretació.
Els intents de neutralitzar els dubtes escèptics
Hi ha hagut diverses maneres d’intentar neutralitzar els dubtes escèptics que, a diferència
del fonamentisme, no pretenen respondre-hi:
• Una possibilitat és afirmar, a la manera dels positivistes del cercle de Viena, que els
enunciats en què l’escèptic formula els seus dubtes no tenen condicions de veritat –és
a dir, són inverificables– i que, per tant, com la resta dels enunciats de la metafísica,
estan mancats de significació empírica.
• En segon lloc, d’una manera pragmatista, hom podria dir que aquests enunciats no
tenen conseqüències pràctiques observables i, així, no aconsegueixen marcar cap
diferència significativa respecte als enunciats que pretenen impugnar.
• Per acabar, hi ha també una estratègia transcendental per la qual els dubtes escèptics,
sense suposar cap contradicció lògica, sí que representen una contradicció conceptual
amb la resta dels coneixements establerts o amb l’ús del llenguatge. En Kant i en el
segon Wittgenstein seria possible trobar arguments d’aquesta mena.
2. Irrefutabilitat i incoherència de l’escepticisme
L’escepticisme prima facie no és una simple invenció d’alguns filòsofs obses-
sius. Al contrari, podríem dir que es tracta d’una actitud antidogmàtica ben
arrelada en el sentit comú: desconfiar de la informació rebuda pels sentits, la
tradició o el medi social en què hem estat socialitzats, i afanyar-se per obtenir-
ne una millor comprensió. Així, ser escèptic seria, com l’admiració aristotèlica
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 19 Teoria del coneixement