1) I el primer que cal observar és que la realitat de la vida quotidiana i el
coneixement que en tenim, en gran part, són de caràcter implícit. La realitat
de la vida quotidiana és una realitat “donada per descomptat” i que, en gene-
ral i si no hi ha cap impediment extraordinari, funciona com a evidència que
ningú no posa en qüestió.
El consens social, l’acord entre tots els actors en el fet que “les coses són
com són” ens estalvia haver-nos de passar el dia posant en qüestió “si les
coses són realment com semblen”, i haver de comprovar-ho. Per tant, la
primera paradoxa és que la realitat i el coneixement per excel·lència, els
que constitueixen la vida de cada dia, són, per dir-ho així, invisibles i no
problemàtics. La realitat, subjectivament viscuda, és més densament real
com més implícita sigui en el nostre flux de l’experiència.
La realitat com a evidència i la realitat qüestionada
• Si vivim en una societat en què tothom creu en Déu, fins al punt que es dóna per des-
comptat, és a dir, que la seva existència es considera una evidència, la “densitat” de la
realitat “Déu” serà prou espessa per a no esdevenir problemàtica i arribar a ser, alhora,
invisible i omnipresent.
• Però, si vivim en una societat que qüestiona seriosament aquesta realitat de l’existèn-
cia de Déu, fins i tot els individus que “encara” hi creuen, cada vegada més en tindran
una experiència problemàtica. Necessitaran recórrer a noves argumentacions racionals
o a experiències subjectives més fortes i només el tindran present quan el puguin fer
visible –de manera simbòlica–. En aquest cas probablement la creença en Déu s’assem-
blarà més a una aposta per la seva existència que a una convicció profunda.
2) La segona consideració a què ens porta la perspectiva que aquí hem adop-
tat és que l’interès que tenim pel coneixement és independent de si és un bon
o un mal coneixement. És a dir, que la sociologia del coneixement no té cap
inconvenient que se la consideri com una sociologia del desconeixement, o de
l’error, o del prejudici, o de l’engany i l’autoengany, o de la confusió, i, fins i
tot, com una sociologia de la mentida.
Les conseqüències d’un prejudici són diferents, però no menors, de les
d’un judici racional i contrastat. I és un principi sociològic ben conegut
aquell de William I. Thomas que diu que “allò que és considerat com a
real, és real en les seves conseqüències”: és a dir, que una situació social
“és” tal com la defineixen els que hi participen.
I encara dit d’una altra manera: la realitat social és una qüestió de definicions. No
és estrany, doncs, que la sociologia s’hagi interessat pels processos d’etiquetatge
de la realitat (la labelling theory), i que, tal com sostenia Erving Goffman,
puguem arribar a la conclusió que aquest etiquetatge de la realitat –i dels indivi-
dus– es fa segons els interessos de qui té el poder per a fer-lo i no pas segons les
característiques intrínseques de la mateixa realitat etiquetada. En resum, que l’eti-
queta social diu més de l’etiquetador que de la realitat de la qual es pretén parlar.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 182 Teoria del coneixement