sinó que s’hi incorporen en la mesura que són objecte de coneixement, o si es
vol, com a “realitat interpretada”.
No és, doncs, que es negui pas l’existència d’una realitat material exterior de
caràcter no social, sinó que simplement se sosté que el coneixement que en
tenim la multiplica i la transforma per l’acció de les innumerables interpreta-
cions que se’n fa, fins a convertir-la en realitat social viva, canviant i múlti-
ple. Però això és així perquè, a causa de la importància d’aquest procés de
construcció social de la realitat, la majoria de fets socials, especialment aquells
que en un context històric donat es perceben amb més solidesa, solen tenir un
suport material i empíric molt feble.
Importància de la dimensió cognitiva de la construcció de la realitat social
Des de la realitat social d’un déu totpoderós (que ningú no ha vist), passant per la reali-
tat social de la inseguretat ciutadana (fonamentada només en enquestes que desvetllen
la por, però no pas en la constatació d’un increment objectiu de la criminalitat), i fins a la
realitat social d’un estat depressiu (en una cultura que pot arribar a convertir la depressió
en una estètica de moda), tot ens posa davant el fet de la importància de la dimensió cog-
nitiva de la construcció i la manifestació de la realitat social.
De fet, si s’entén la sociabilitat en l’espècie humana com l’intent –a
vegades desesperat– de construir, mantenir i transmetre ordre i sentit a
l’experiència, és fàcil comprendre per què els individus no en tenim prou
amb una realitat merament factual i sense significació social, sinó que ens
és imprescindible viure una realitat interpretada. I és que l’ordre és, en
definitiva, el resultat d’atribuir sentit a l’experiència –de convertir-la en
coneixement–, així com el sentit és el resultat de poder ordenar l’expe-
riència humana. Ordre i sentit, en definitiva, són dues cares d’una matei-
xa moneda l’aliatge de la qual és el coneixement, que s’estructura en
unes xarxes complexes de relacions que anomenem societat.
Per tant, no és tan sols que el coneixement tingui una història social, sinó que
la realitat social és, sempre, coneixement d’alguna cosa. Això no priva que, sub-
jectivament, la realitat i el coneixement es visquin socialment en un estat
“naturalitzat”, com si tinguessin una vida independent la presència de la qual
s’imposaria a la nostra consciència individual des d’un món exterior autònom.
De fet, creure en la realitat de les coses vol dir considerar-les independents
de la nostra volició. Però que es visquin com a independents no vol dir que el
seu origen deixi de ser el d’una creença, poc o molt fonamentada. D’altra ban-
da, que un sistema de proposicions sigui considerat coneixement plausible
depèn de la credibilitat que se li atorga socialment. Això vol dir que el fet que
algú li atribueixi poca o molta credibilitat no té gran cosa a veure amb el fet
que s’hi pugui confiar.
És per tot això que, com diuen Berger iLuckmann, la sociologia sempre
hauria d’acabar posant cometes a les nocions de realitat i coneixement. És a
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 180 Teoria del coneixement
… els consideren, és clar,
reals. I també hi ha qui
considera que és un
coneixement creïble el que
permet explicar els caràcters
personals segons els signes
del zodíac, encara que no
s’ajusti als criteris de
racionalitat dominants en la
nostra societat. El cas és que
qui considera real la
influència dels astres s’hi
orienta com si ho fos amb
totes les garanties.
Els que creuen
en els ovnis…