2. Es pot tractar del solipsisme exactament de la mateixa manera que del problema de les
altres ments:
a) Requereix l’autonomia de la introspecció. Sense aquesta autonomia, la introspecció no
és independent del que fa el cos. I, aleshores, el solipsisme seria trivialment fals. Hauríem
d’acceptar una connexió necessària entre la conducta de certs tipus de cossos i llur vida
mental: per tant, hauríem d’acceptar que hi ha moltíssims subjectes en el món. Tots els
que expressen la seva vida mental.
b) Requereix la idea d’un subjecte que respecti el principi de subjectivitat.
El nostre argument ha estat que a) i b) són incompatibles.
Podríem dir que la intuïció que vol expressar el solipsista s’hauria d’expressar d’una altra
manera: “Tot el que hi ha en el món és el que hi ha dins d’aquest camp visual” o “Només
hi ha dolor quan està ferit aquest cos”. Això no vol dir, però, que la intuïció sigui coherent.
En aquestes expressions alternatives hi ha moltes dificultats, però almenys no hi ha el pro-
blema de la identificació del subjecte.
3. La reacció més natural al cas 3) es pot explicar de la manera següent: quan pensem en el
futur immediat del nostre cos, no podem deixar de tenir una reacció instintiva de preocupa-
ció especial. Imaginem-nos què seria un subjecte que no es preocupés en absolut pel futur
immediat del seu cos. No el podríem classificar ni tan sols com a organisme animal. No tin-
dríem cap motiu per a considerar-lo com a posseïdor d’una ment. Som una unitat d’acció i
experiència. Normalment les parts d’un mateix organisme no actuen de manera incoherent.
La nostra conducta bàsica inclou la previsió del futur immediat. Quan un gos tracta d’evitar
una pedra, no ho fa perquè ell serà el mateix (i patirà) quan arribi la pedrada, sinó que el fet
que el gos tracti d’evitar la pedra (i altres conductes semblants) és constitutiu del seu ésser
animal. No ens preocupem del futur del nostre cos perquè, en el futur, serem la mateixa per-
sona que som ara. Ben al contrari, preocupar-nos pel futur del nostre cos, actuar mostrant
aquesta preocupació, és una condició de possibilitat que siguem la mateixa persona.
Per descomptat, en el cas 3) que comentem, hi ha una qüestió que no té solució: tindria raó A
de preocupar-se per la tortura immediata? La qüestió pressuposa que hi ha d’haver criteris
absoluts d’identitat personal. I no n’hi ha.
Glossari
Argument per analogia: consulteu el subapartat 3.2.
Autonomia de la introspecció: consulteu el subapartat 1.2.
Ciència moderna: consulteu el subapartat 1.1.
Contingut intencional: consulteu el subapartat 4.1.
Criteris d’identitat: consulteu el subapartat 4.2.
Empirisme: consulteu el subapartat 1.2.
Essència: consulteu el subapartat 2.1.
Expressió: consulteu el subapartat 4.2.
Idealisme: consulteu el subapartat 1.2.
Identitat numèrica: consulteu el subapartat 2.3.
Identitat personal: consulteu el subapartat 4.2.
Identitat qualitativa: consulteu el subapartat 2.3.
Llenguatge privat: consulteu el subapartat 4.2.
Mètode de les diferències: consulteu el subapartat 3.2.
Neopositivisme: consulteu el subapartat 1.2.
Objecte intencional: consulteu el subapartat 4.1.
Positivisme lògic: consulteu el subapartat 1.2.
Principi de subjectivitat: consulteu el subapartat 2.3.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 174 Teoria del coneixement