incoherent, però no ho és. El que reflecteix és que les qüestions sobre identitat
personal impliquen un conjunt de criteris diferents (la identitat física del cos,
la memòria, és a dir, la coherència amb l’experiència passada del cos, etc.).
Quan trenquem aquest núvol de criteris diferents, no cal que la qüestió de la
nostra identitat tingui una solució determinada. La teoria cartesiana del “jo”
suposava que les qüestions sobre identitat personal n’havien de tenir sempre
una. Ja hem vist, però, que aquesta teoria no pot ser correcta.
Resum
Hem reflexionat sobre la concepció cartesiana de la introspecció. Segons el
nostre argument, aquesta concepció està basada en el supòsit que els enun-
ciats psicològics de primera persona són descriptius: descriuen esdeveniments
en un medi especial, el medi de la ment. Si els interpretem d’aquesta manera,
la seva certesa especial –el fet que no ens podem equivocar quan (sincerament)
diem que tenim dolor o que desitgem alguna cosa– ens obliga a considerar la
introspecció com una facultat autònoma, independent, per exemple, del que
fa el nostre cos.
Això, Descartes ho va acceptar sense cap problema. De fet, és la base de la seva
argumentació que el nostre “jo” no pot ser idèntic al nostre cos. Nogens-
menys, hem vist que la concepció cartesiana del “jo” no ens dóna una idea
coherent de subjecte.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 172 Teoria del coneixement
La secció del corpus callosum, que uneix els dos hemisferis
del cervell, pot produir conductes diferents en cada meitat
del cos. La part dreta es pot ensinistrar positivament cap al
mateix estímul que la part esquerra rebutja. Hi ha dues
persones? Quan la conducta patològica s’acaba, on és una
d’elles? Hem de rebutjar les perplexitats que crea la idea que
els criteris d’identitat personal són de la forma tot-res. De
vegades, les qüestions sobre identitat personal no tenen una
resposta determinada.
Qüestions d’identitat
personal