4.2. El cos i la ment. Autoconeixement i identitat personal

És important veure que aquesta concepció dels enunciats psicològics en pri-

mera persona com a expressions té dues conseqüències molt importants res-

pecte al problema de què tractem en aquest mòdul:

1) En primer lloc, aquesta teoria pot vincular el subjecte a una part del

món. El subjecte d’un desig, per exemple, és l’organisme viu que l’expressa

mitjançant el seu moviment en un món d’objectes. No té cap sentit dir que el

mateix desig que mou un cos podria haver-ne mogut un altre. Nosaltres som

essencialment organismes vius, no subjectes desencarnats com suposava Des-

cartes, ni feixos d’estats mentals com suposava Hume.

2) A més, la doctrina segons la qual els enunciats psicològics en primera per-

sona són expressius ens permet comprendre el fenomen que tant va fasci-

nar Descartes: el fet que no podem equivocar-nos en fer-los. L’explicació no

és que un desig o una creença siguin una mena de sensacions amb imatges

tan clares que no permetin l’error. Ben al contrari, les expressions no són el

tipus de cosa que pugui ser veritat. Una expressió només pot ser correcta o

incorrecta en el sentit de sincera o insincera, no de vertadera o falsa. Un nen

que tracta d’agafar una joguina expressa el que desitja pel seu moviment. Més

tard, aprèn a dir “Vull...” com una manera de tractar d’obtenir la joguina. En

cap d’aquests casos, però, el nen no es pot equivocar respecte al seu desig: el

seu desig està determinat per la seva manera sincera d’expressar-lo.

La idea que el contingut intencional ha de ser expressat per l’acció és la

base de la crítica de Wittgenstein a la concepció cartesiana de la intros-

pecció. No ens adonem del contingut intencional mitjançant el meca-

nisme infal·lible de la introspecció. Tampoc els estats mentals que no

tenen contingut intencional, com ara els dolors, no es poden percebre

per la introspecció autònoma.

Aquest és el famós argument contra el llenguatge privat en les Investiga-

cions filosòfiques. La teoria de la introspecció autònoma implica que el nostre

llenguatge sobre les sensacions hauria de ser “privat” i incomunicable; que

les sensacions s’haurien de classificar per relacions de semblança indepen-

dents de les manifestacions públiques. Ben al contrari, segons Wittgenstein,

els enunciats psicològics en primera persona no descriuen semblances de cap

mena: són expressions. I només éssers amb conducta expressiva poden donar

contingut a les autoadscripcions d’estats mentals.

D’altra banda, cal que ens adonem de les conseqüències que aquestes

reflexions tenen respecte al problema de la identitat personal.

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 170 Teoria del coneixement