arran d’una constel·lació de fets d’índole diversa com l’aparició de la nova ciència gali-
leiana i la caiguda de la visió aristotelicomedieval de l’univers; l’enfrontament entre les
interpretacions realistes i operacionalistes de la ciència; el descobriment d’Amèrica, amb
el fet de qüestionar els costums europeus; l’aparició del primer capitalisme i la progressi-
va desaparició de la forma de vida i dels valors de la societat feudal; la disputa entre pro-
testantisme i catolicisme, etc.
Aquestes dues concepcions solen estar íntimament relacionades amb dues
maneres d’entendre què és el coneixement i què cal fer amb els dubtes de
l’escèptic:
1) En primer lloc, la visió de l’epistemòleg com un esforçat lluitador contra
l’escèptic implicaria el següent:
a) D’una banda, l’acceptació dels seus reptes com a genuïns, significatius i
necessitats de resposta urgent.
b) D’altra banda, l’acceptació que la resposta a l’escèptic i la seva derrota passa pel
descobriment de coneixements absolutament certs, autoevidents i immunes a
qualsevol dubte, a partir dels quals, mitjançant raonament, inferència o construc-
ció lògica, seria possible reconstruir l’edifici del coneixement.
Aquesta concepció que fa del coneixement un edifici de fonaments
ferms representa una visió fonamentista del coneixement: la metàfo-
ra de l’arbre de Descartes, així com el projecte de l’empirisme clàssic de
derivar tot el coneixement a partir de les impressions sensibles, en
serien bons exemples.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 17 Teoria del coneixement
“Així tota la filosofia és com un arbre les arrels
del qual són la metafísica, el tronc és la física
i les branques que surten d’aquest tronc són
totes les altres ciències, que es redueixen
a tres de principals, és a saber, la medicina,
la mecànica i la moral: entenc la moral més
elevada i més perfecta, que, pressuposant
un enter coneixement de les altres ciències,
és el grau últim del saber.
Ara bé, com que els fruits no es recullen de les
arrels ni dels troncs dels arbres, sinó només de
les extremitats de les branques, de la mateixa
manera la utilitat principal de la filosofia depèn
d’aquella part que no podem aprendre si no és
en darrer terme. Però encara que jo les ignori
gairebé totes, el zel que sempre he posat quan
mirava de servir el públic fou la causa que fes
imprimir, fa deu o dotze anys, alguns assaigs de
les coses que em semblava que havia après. La
primera part d’aquests assaigs fou un Discurs
respecte del Mètode per a conduir bé la raó i
investigar la veritat en les ciències, en el qual
vaig posar sumàriament les regles principals de
la lògica i d’una moral imperfecta, que es pot
seguir provisòriament mentre no se sap encara
res millor.”
R. Descartes (1967, pàg. 307).
La metàfora
de l’arbre de Descartes