Com es pot vincular això al problema del subjecte? Pensem, per exemple, en el
cas en què un desig meu és causalment efectiu: jo agafo una poma perquè vull
menjar-me-la. Per un defensor de la teoria clàssica de la introspecció, aquest
cas s’ha de reduir a una conjunció dels fets següents: jo tinc una imatge d’un
braç agafant la poma i una sensació de desitjar; i després descobreixo que la
meva mà s’aixeca i agafa la poma.
De fet, ja ho hem vist, això explica que jo pugui descobrir quin és el meu cos,
el que es mou quan jo tinc certs desitjos. Els mateixos desitjos podrien haver
mogut un altre cos, o no haver-ne mogut cap en absolut.
Aquesta és una història increïble. Entre altres coses, fa que no hi hagi cap
diferència entre la manera que tinc de moure el cos i el moviment a distància.
Segons aquesta teoria clàssica, jo estic movent el cos de la mateixa manera que
certa gent, amb extraordinaris poders parapsicològics, diu que és capaç de
trencar culleres només desitjant-ho. Concedim, per un moment, que això és
quelcom que passa: que hi ha gent que, quan desitja trencar una determinada
cullera, aconsegueix, sense fer res més, que la cullera és trenqui. Ningú no diu,
però, que la cullera és part del cos de la persona en qüestió. De fet, podem veu-
re que aquesta no és la manera que tenim de moure el cos quan actuem
voluntàriament. En el sentit que jo puc desitjar trencar la cullera pel pensa-
ment, també puc desitjar moure la cama. Si faig això, descobriré que la cama
no es mou.
L’origen del problema és, per Wittgenstein, la teoria de la introspecció. Aques-
ta teoria suposa que un enunciat com
(11) Vull menjar una poma
És una descripció d’un esdeveniment mental. És una descripció infal·lible, per-
què allò que es percep (el desig) és clar i transparent als ulls de la ment.
El que Wittgenstein diu és que, almenys en casos bàsics, un enunciat
com “Vull menjar una poma” no és descriptiu, sinó que és una expres-
sió del desig. I aquesta expressió lingüística només és possible perquè hi
ha maneres encara més bàsiques, no lingüístiques, d’expressar els desit-
jos. ¿Com expressa els seus primers desitjos un infant que encara no pot
parlar? Movent-se de determinada manera cap a allò que desitja, trac-
tant d’agafar la joguina o el braç de la mare que s’apropa... I després
aprèn a utilitzar certes expressions lingüístiques per tal que els altres li
donin allò que vol. Si la teoria clàssica de la introspecció fos correcta, el
nen podria tenir tota mena de desitjos abans de moure’s en el món,
abans de tractar d’agafar els objectes que desitja: això és el que Witt-
genstein nega.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 169 Teoria del coneixement