Activitat
4.1. Llegiu els paràgrafs 398-399 de les Investigacions filosòfiques, de Wittgenstein, i iden-
tifiqueu-hi l’argument resumit en el paràgraf anterior.
4.1. El subjecte i la intencionalitat
El filòsof que ha fet més, al segle XX, per criticar la doctrina clàssica de
la introspecció i, per tant, per recuperar la nostra idea ordinària de
subjecte ha estat, sens dubte, Ludwig Wittgenstein (1889-1951). Tot
i que, als anys trenta, va acceptar una variant de la concepció clàssica
de la introspecció, la seva obra més important, les Philosophische
Untersuchungen (Investigacions filosòfiques, publicades al comença-
ment dels anys cinquanta), constitueix l’atac més important que ha
rebut aquesta concepció.
Les Investigacions filosòfiques de Wittgenstein són, sobretot, una obra de
filosofia del llenguatge, no de filosofia de la ment. Nogensmenys, Witt-
genstein s’adonà que hi havia una connexió importantíssima entre la
filosofia del llenguatge i la filosofia de la ment: el problema del contin-
gut intencional. Hi ha estats mentals que necessàriament tenen contin-
gut: un desig, una creença, una intenció. No es pot creure sense creure
alguna cosa. No es pot desitjar sense desitjar alguna cosa. Aquesta “cosa”
pot no ser un fet, pot no donar-se en la realitat. Les meves creences poden
ser falses o els meus desitjos poden no ser satisfets. Ara bé, el que crec o
desitjo, l’objecte intencional, ha d’estar fixat per la meva creença o pel
meu desig: no depèn del fet que la creença sigui veritat o que el desig sigui
satisfet.
¿Com tracta la doctrina clàssica de la introspecció aquest problema del con-
tingut? Un cas típic és el de Descartes i Hume. Per ells, el contingut d’un
desig havia de ser una mena d’imatge de la cosa que es desitja. Quan jo
desitjo menjar-me una poma, he de tenir una mena d’imatge de la poma,
que l’ull interior de la ment veu directament. Wittgenstein es va adonar
que aquesta explicació és insatisfactòria en els seus propis termes. Per
exemple, si copsar el contingut fos semblant a percebre una imatge, sempre
tindria sentit que hom es demanés pel contingut de la imatge. Jo veig una
imatge d’una poma: com sé que el meu desig és el desig de menjar-me-la o
el desig de comprar-me-la? La imatge hauria d’incloure el meu braç aixe-
cant la poma cap a la meva boca. I encara més: com sé que el que vull és
menjar-me la poma enlloc de tastar-la per decidir si és verda o no ho és? Per
molt que detallem la imatge, encara es pot interpretar de diverses maneres.
De fet, desitjar no és tenir imatges al cap. Fa un segon, jo tenia milers de
desitjos, per exemple el desig d’anar demà a Barcelona, o el desig de no
morir-me aquesta nit, sense tenir al cap milers d’imatges.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 168 Teoria del coneixement
L. Wittgenstein (1997).
Investigacions filosòfiques
(paràgrafs 243-250, 282-
288, 398-428).Barcelona:
Edicions 62.
Lectura recomanada