Una vegada ens adonem que aquests dos compromisos no es poden mantenir
alhora, la qüestió de les altres ments perd qualsevol interès filosòfic; però n’hem
de dir més coses. I la raó d’això és que la nostra idea ordinària dels subjectes com
a parts del món no és quelcom que puguem deixar fàcilment de banda: jo (l’or-
ganisme animal que jo sóc) sóc un subjecte; tu n’ets un altre. El que hem vist,
però, és justament que aquesta trivialitat prefilosòfica és la que no podem man-
tenir si alhora mantenim la doctrina clàssica de la introspecció.
Les formulacions clàssiques d’escepticisme sobre les altres ments
Les formulacions clàssiques d’escepticisme sobre les altres ments són incoherents: reque-
reixen l’autonomia de la introspecció. Aleshores, l’ull interior, el subjecte que fa la intros-
pecció, no pot ser una part del món. El subjecte, com diu Wittgenstein, no és dins el
camp visual.
“I és que el camp visual no té una forma com ara aquesta:
Ludwig Wittgenstein (1997, paràgraf 5.6331). Tractatus logico-philosophicus.
Això vol dir: ja no podem demanar-nos: “Quan «els altres» es queixen, pateixen realment
com «jo» pateixo quan em queixo?” Aquesta pregunta no tindria sentit, perquè ara no
podem explicar la diferència entre “jo” i “els altres”.
Per descomptat, més tard, a les Investigacions filosòfiques, Wittgenstein sí que va acceptar
que el subjecte és dins el món. Això li va fer negar que la introspecció fos autònoma: el
contingut d’expressions psicològiques en primera persona (com ara “Tinc dolor”) depèn
de les seves connexions amb l’expressió corporal: aleshores, tampoc no pot existir el pro-
blema de les altres ments.
4. La ment expressiva i el cos
És important veure que grans filòsofs dels anys trenta (com ara Witt-
genstein, Carnap i Schlick) s’adonaren d’aquest conflicte entre la doc-
trina clàssica de la introspecció i la nostra noció ordinària de subjecte.
La imatge que sembla derivar de l’autonomia de la introspecció és la
imatge de la ment com quelcom ocult, intern, diferent de les manifesta-
cions corporals. El que l’argument anterior mostra és que aquesta imat-
ge és incoherent: necessita fixar una part del món (el subjecte) dins la
qual pugui posar la ment. I és això el que la mateixa teoria de la intros-
pecció ens impedeix fer.
Els filòsofs esmentats acceptaren, als anys trenta, aquesta conclusió sense
renunciar a la doctrina de la introspecció. En lloc de suposar que una sen-
sació de dolor és interna al cos, acceptaren que és una dada d’experiència
que no té subjecte. Una sensació de dolor és un tret de l’experiència que ja
no es pot considerar subjectiu, és el fet que el món d’experiència esdevé
dolorós.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 167 Teoria del coneixement
Ull –