Si som coherents amb la doctrina de l’autonomia de la introspecció, 7 no pot
dir res que no digui 8. Una conseqüència immediata és que tant l’escepticisme
sobre les altres ments com l’argument per analogia són internament incohe-
rents. Totes dues posicions requereixen la doctrina de l’autonomia de la
introspecció, que, en implicar l’equivalència de 7 i 8, implica que aquestes
posicions no es poden enunciar amb sentit. Si 7 i 8 fossin equivalents, alesho-
res hi hauria una pregunta que totes dues posicions acceptarien com a crucial i
que s’ha de considerar com una qüestió trivial i sense interès. La pregunta és la
següent:
(9) Quan els altres es queixen, tenen, a més, les sensacions de dolor que tinc
jo quan el meu cos es queixa?
La raó per la qual 9 no ha de ser intel·ligible, en el sentit que interessa a l’escèp-
tic sobre les altres ments, és la següent: si apliquem a 9 l’equivalència entre 7 i
8, és a dir, si elidim les referències als subjectes dels estats mentals, tindrem
que 9 significa el següent:
(10) Quan els altres es queixen, hi ha, a més, sensacions de dolor com les que
hi ha quan el meu cos es queixa?
La resposta trivial a 10 és que no. És un fet d’experiència que, quan els altres es
queixen, no hi ha sensacions de dolor. Només hi ha sensacions de dolor quan
aquest cos particular (el meu) és ferit i tendeix a queixar-se. Òbviament,
l’escèptic sobre les altres ments sentirà que hem jugat brut, però no tindrà cap
mena de raó. Ell pensa que 9 té un altre sentit que no està ben expressat per 10.
Pensa en les sensacions de dolor que tenen els altres, de la mateixa manera que
les té ell. Això seria un error: si acceptem l’autonomia de la introspecció, hem
d’acceptar l’equivalència entre 7 i 8, és a dir, que les sensacions de dolor no
poden estar lligades a cap part del món. No tenen un veritable subjecte i, per
tant, no té cap sentit la hipòtesi que podries tenir-les tu o podria tenir-les jo.
Per descomptat, l’equivalència de 7 i 8 és falsa, i sí que hi ha subjectes que són
alhora parts del món i que es poden contraposar a altres subjectes. Això, però,
no ho pot dir l’escèptic sobre les altres ments, ja que això ens exigeix rebutjar
l’autonomia de la introspecció. I, sense aquesta autonomia, no hi ha el proble-
ma de les altres ments.
Una bona lliçó d’aquest argument és que la doctrina clàssica de la
introspecció no pot capturar una idea coherent de subjecte. I això
implica que molts problemes filosòfics que tradicionalment hi han
estat vinculats siguin, en el fons, incoherents. Per exemple, la qüestió
de les altres ments, que necessita alhora la doctrina clàssica de la intros-
pecció i la nostra noció ordinària de subjecte, segons la qual els subjec-
tes són parts del món que es poden localitzar en altres subjectes i con-
traposar-s’hi. I aquests compromisos són incompatibles.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 166 Teoria del coneixement