persona descobreix, per primera vegada, que l’aigua ha bullit després d’escalfar-
la. Sembla que la possibilitat d’adjudicar el paper de causa a la calor depèn de la
possibilitat de repetir l’operació en contextos diferents. D’això se’n diu el mèto-
de de les diferències i és consubstancial a la pràctica científica de recerca de cau-
ses. En qualsevol context, hi ha molts factors que serien candidats al paper de
causa. En podem eliminar perquè tenim la possibilitat de cercar-ne en altres con-
textos, incloent-hi un dels factors sense els altres. Si l’efecte es dóna sempre que
el factor C és present i no es dóna mai quan el factor C no és present, aleshores
podem decidir que el factor C n’és la causa. Això és el que no podem fer en el
cas de les altres ments. Si la qüestió és si la causa de la conducta de dolor dels
altres pot no incloure la sensació de dolor, no té sentit apel·lar al meu propi cas.
Per definició, jo no puc esbrinar si la causa de la conducta de dolor dels altres és
un altre factor: per exemple, que hagin estat programats, per Déu o per la natura,
per a comportar-se com jo em comporto quan tinc dolor.
Aquesta és una dificultat òbvia, però no és la més important. L’assimilació que
fa l’argument per analogia del subjecte a un lloc on s’esdevé el dolor és incohe-
rent per un motiu molt més important. De fet, la dificultat està relacionada
amb la impossibilitat de conceptualitzar el subjecte d’una manera coherent.
Tant l’escèptic sobre les altres ments com el defensor de l’argument per
analogia pressuposen que els subjectes són parts del món que es poden
localitzar en altres subjectes i contraposar-s’hi. Això, però, és incoherent
amb la doctrina de l’autonomia de la introspecció que tots dos accepten.
Considerem, per exemple, un enunciat que, tant l’escèptic sobre les altres
ments com el defensor de l’argument per analogia, han de considerar vertader,
encara que només contingentment vertader:
(7) Quan jo tinc dolor, un cos particular (aquest, el meu) es queixa.
És important tenir clar per què 7 ha de ser, si acceptem l’autonomia de la intros-
pecció, un enunciat només contingentment vertader, és a dir, un enunciat que,
encara que sigui veritat, podria haver estat fals. Si acceptem l’autonomia de la
introspecció, ja ho em vist, la connexió entre els meus dolors i el meu cos no és
necessària: el mateix dolor podria haver mogut un altre cos. I és important de
recordar ara que no hi ha cap element del món que pugui ser alhora el veritable
subjecte del dolor. Això, ho hem vist, aniria contra l’autonomia de la introspec-
ció: aquesta és la intuïció correcta en l’argument de Hume. Si ens adonem
d’això, hem d’acceptar una equivalència que destrueix l’escepticisme sobre les
altres ments. En efecte, si cap element del món no pot ser el veritable subjecte
del dolor, aleshores, el que 7 significa no va més enllà del següent:
(8) Sempre que hi ha una sensació de dolor, hi ha un cos particular (aquest, el
meu) que es queixa.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 165 Teoria del coneixement
… el mètode de les
diferències va ser analitzat
pel filòsof anglès J. Stuart
Mill, que també defensà
l’argument per analogia.
La dificultat més gran que té
aquest argument és que,
en acceptar l’autonomia de
la introspecció, no estableix
un vincle coherent entre
cada subjecte i les seves
experiències.
Al segle XIX,…
Podeu consultar una altra exposició
del “mètode de les diferències” en
el subapartat 2.1 del mòdul “Ciència
i objectivitat” d’aquest mateix volum.
!