Cal que ens adonem que aquesta posició només és intel·ligible si acceptem
l’autonomia de la introspecció, si acceptem que no hi ha cap connexió
necessària entre els continguts de la ment i la manera d’expressar-se d’un orga-
nisme particular. Això, ho hem vist, és una conseqüència de la doctrina clàssi-
ca de la introspecció. Si, per exemple, acceptem que el contingut de la meva
pròpia ment i l’expressió del meu cos estan necessàriament vinculats, el pro-
blema de les altres ments té una solució directa i immediata. L’escèptic sobre
les altres ments ja no podria fer el primer pas, fonamental, del seu argument.
Ja no podria dir que ell, a més de tenir expressions corporals, té uns estats
mentals que es perceben directament per introspecció, perquè estem suposant
que el contingut de la introspecció no és independent de l’actuació pública del
cos. Això és, en efecte, el que sustenta la posició –prefilosòfica– ingènua de
l’home del carrer. Veiem, en una determinada conducta, l’expressió de dolor, i
suposem que el vincle entre la sensació de dolor i la manera d’expressar-lo no
és, com ens diu la doctrina de l’autonomia de la introspecció, completament
accidental.
3.2. L’argument per analogia
Ara bé, una vegada acceptem l’autonomia de la introspecció, el problema de
les altres ments sembla que no pugui tenir solució. Quina podria ser? La més
sovintejada en la tradició postcartesiana ha estat l’anomenat argument per
analogia.
L’argument per analogia tractaria de provar que la hipòtesi que els altres
sí que tenen veritables sensacions és raonable i compatible amb l’auto-
nomia de la introspecció.
Aquest argument ens diria més o menys el següent: “Quan jo sento dolor
m’adono de dues coses diferents: la sensació de dolor que capto per intros-
pecció i la meva conducta pública”.
M’adono, a més, que hi ha una correlació constant entre totes dues coses. Per
exemple, mai no ha passat que jo tingués dolor i que la meva conducta pública
fos (sincerament) una conducta que es pogués interpretar com una manifesta-
ció de plaer. En el meu propi cas, la conducta de dolor està produïda (almenys
quan jo no fingeixo) per sensacions de dolor. Per tant, aquesta correlació que
he observat en mi milers de vegades es pot suposar en els altres, de la mateixa
manera que les regularitats causals observades en un lloc es poden projectar en
altres llocs.
Què en direm, d’aquest argument? Hi ha una primera dificultat que és obvia:
assimila els diferents subjectes a llocs diferents on s’esdevé el dolor. Això, sigui
legítim o no ho sigui, anul·la la credibilitat de l’argument. Imaginem que una
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 164 Teoria del coneixement