ra, d’experiències (reals o possibles). No és aquest el moment de discutir la
versemblança d’aquestes opinions, però cal constatar que totes dues depenen
de la doctrina de l’autonomia de la introspecció. Per tant, en la mesura que
defensem, com farem més endavant, que aquesta doctrina de la introspecció
és incoherent, atacarem aquestes teories.
Si acceptem la doctrina clàssica de l’autonomia de la introspecció, tenim
problemes per a conceptualitzar d’una manera coherent la noció de sub-
jecte. Aquesta és la conseqüència de les reflexions anteriors sobre les doc-
trines de Hume i Descartes. I aquestes dificultats sobre la qüestió del “jo”
es mostren òbviament en l’anomenada qüestió de les altres ments.
És part del nostre sistema ordinari de creences el fet que hi ha moltes, moltíssi-
mes, ments al món. L’home del carrer creu que cadascuna de les persones amb
les quals s’encreua cada dia és un subjecte d’estats mentals. Potser una qüestió
de difícil solució és determinar exactament quantes ments hi ha en el món.
Qualsevol que tingui un gos creu que el seu gos té certs estats mentals: d’ale-
gria, de por, de desig, de creença... No és clar, però, on s’ha de posar el límit:
tenen ment els mosquits?, i els cucs? La qüestió que ens interessa no és aques-
ta, però. Teniu certes intuïcions: per exemple, que els companys d’escola i de
treball tenen ment i que les pedres no en tenen. També hi haurà algunes for-
mes de vida animal respecte a les quals no tindrà tanta seguretat. Això no
importa. La qüestió filosòfica de les altres ments és com podem conèixer, en
casos paradigmàtics en els quals tots coincidim a atribuir-los mentalitat, que
hi ha altres ments diferents de la pròpia.
Suposem la possibilitat següent. Suposem que Déu només ha creat una ment
al món: la meva. Els altres són unes màquines biològiques meravelloses, de fet
molt similars a mi, que actuen de la mateixa manera que jo actuo quan tinc
determinats estats mentals. Per exemple, riuen quan tenen motius per a estar
feliços, es queixen quan alguna part del seu cos els fa mal... En realitat, però, no
tenen cap estat mental. No senten cap dolor ni cap plaer; no tenen veritables
imatges visuals. Només són organismes que actuen d’una manera coherent.
Són màquines biològiques, buides d’aquestes sensacions que jo sí que tinc i de
les quals m’adono per introspecció. En el meu cas, a més de la conducta exte-
rior, hi ha les sensacions interiors: és això el que em revela la introspecció.
És versemblant aquesta possibilitat? Per descomptat, no és una possibilitat que
pugui alterar la nostra vida quotidiana. Ningú, ni tan sols els filòsofs que han
defensat que mai no podem saber si els altres tenen vida mental o no en tenen,
no ha deixat de compadir els altres per aquesta mena de raonament. El que
l’escèptic sobre les altres ments diu és que, si Déu hagués creat el món d’aquesta
manera, jo no me n’hauria adonat. Tota la conducta pública dels altres, tot el que
farien i dirien, seria com si tinguessin ment. Si això és així, sembla inevitable con-
cloure que jo no puc estar mai segur que els altres tenen vida mental.
!
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 163 Teoria del coneixement