2.4. Els feixos humians i el subjecte
Abans de continuar, hem de tornar a Hume. Hem de veure que, tot i que hagi
vist que la concepció del “jo” cartesiana és incoherent, la seva concepció del
subjecte suposa l’abandonament complet del principi de subjectivitat.
La seva concepció del subjecte com un feix de percepcions no pot respectar les
nostres intuïcions més bàsiques sobre la manera amb què els estats mentals
s’han d’individualitzar per la seva relació amb els subjectes.
Suposem, per exemple, dos estats mentals que siguin contemporanis i qualita-
tivament idèntics. Què els fa numèricament diferents? Què determina que
n’hi hagi dos, i no un? Evidentment, que pertanyen a subjectes diferents.
L’home del carrer no té cap problema, perquè creu que els subjectes som orga-
nismes animals vius i, per tant, entitats identificables independentment dels
seus estats mentals. És això el que no pot fer Hume. Ens diu que els dos estats
mentals són dos perquè pertanyen a dos feixos diferents.
Ara bé, què determina que un estat mental pertanyi al feix A i l’altre al feix B?
D’acord amb Hume, el fet que un està causat pels elements del feix A i s’hi
assembla, mentre que l’altre està connectat de la mateixa manera amb els ele-
ments del feix B. Per exemple, la meva percepció, quan aquest matí em desde-
junava, incloïa la imatge visual de la cuina de casa meva; el meu record inclou,
ara, una mena d’imatge visual de la mateixa cuina que s’assembla a la meva
percepció d’aquest matí i que ha estat causada per aquesta. És per això, ens diu
Hume, que la percepció del matí i el record present pertanyen, tots dos, al
mateix subjecte, al mateix feix. El problema és que les relacions de “causar” i
“assemblar-se” no poden determinar la partició del món mental en feixos
d’una manera coherent amb el principi de subjectivitat.
El que ha fet Hume és transformar la relació de “pertànyer a un feix” en una
relació que no individualitza els estats mentals, perquè no s’ancoren a cap
entitat que en sigui independent. Per exemple, el mateix record que ha causat
una imatge visual podria haver-ne causat una altra de diferent. Podria succeir
que el meu record hagués estat causat no per la meva percepció, sinó per una
altra de diferent, per exemple la teva. En aquest cas, aquest record, el numèri-
cament mateix record, hauria estat teu i no meu. És a dir, la relació amb el sub-
jecte no determinaria la identitat numèrica dels estats mentals. I això va con-
tra el principi de subjectivitat.
En altres paraules: els feixos de Hume no són veritables subjectes, no
respecten el principi de subjectivitat, perquè, segons aquest principi,
l’estat mental que té un subjecte A no el podria haver posseït un subjec-
te diferent B. I qualsevol element d’un feix humià podria haver estat
dins d’un altre feix.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 161 Teoria del coneixement