Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 160 Teoria del coneixement
Aleshores, qui pensa tot això
no pot ser un organisme
humà particular. Qui ho
pensa ha de ser el “jo”…
A Descartes
li fa mal el queixal (I)
El subjecte que pateix quan
a Descartes li fa mal el queixal no és
l’organisme humà anomenat Descartes.
Jo sóc qui pateixo.
I jo no sóc l’home Descartes.
Jo sóc el subjecte que pateix
quan l’home Descartes es queixa.
La teoria cartesiana del “jo” mai no podria individualitzar el subjecte
Qui pensa és el “jo”. El
problema, però, és el
següent: com sabem que no
n’hi ha més d’un?
A Descartes
li fa mal el queixal (II)
El jo
de Descartes
El subjecte que pateix quan
a Descartes li fa mal el queixal no és
l’organisme humà anomenat Descartes.
Jo sóc qui pateixo.
I jo no sóc l’home Descartes.
Jo sóc el subjecte que pateix
quan l’home Descartes es queixa.
Si milers de “jos” s’unissin al
meu cos, tots pensant i
patint alhora… ningú no se
n’adonaria!
A Descartes
li fa mal el queixal (III)
El jo
de Descartes
El jo
de Descartes
El jo
de Descartes
El jo
de Descartes
El subjecte que pateix quan
a Descartes li fa mal el queixal no és
l’organisme humà anomenat Descartes.
Jo sóc qui pateixo.
I jo no sóc l’home Descartes.
Jo sóc el subjecte que pateix
quan l’home Descartes es queixa.
El jo
de Descartes
El jo
de Descartes