l’abast i els límits del coneixement. Per exemple, un escèptic podria afirmar no
sols que no hi ha manera de decidir si les nostres pretensions cognoscitives
estan adequadament justificades o no ho estan, ja que sovint ens equivo-
quem, cometem errors o patim il·lusions, sinó també que no tenim mitjans de
saber si són vertaderes o no ho són.
Amb altres paraules: l’escèptic no sols pot pretendre impugnar la possi-
bilitat que les nostres creences estiguin adequadament justificades, sinó
que pot anar més enllà i afirmar que les nostres creences, estiguin ade-
quadament justificades o no ho estiguin, no poden comptar com a
coneixement perquè mai no podrem saber si són vertaderes, ja que la
veritat se’ns escapa sistemàticament.
Aquesta darrera apel·lació a la figura de l’escèptic no és casual. Si més no, dintre
de la modernitat la teoria del coneixement va emprendre la seva tasca amb el
contrapunt dels reptes de l’escèptic, cosa que és fàcil d’entendre: el repte escèp-
tic pot ser allò que engegui la recerca de les condicions necessàries i suficients
del coneixement –si n’hi ha–, o la determinació, si és possible, de què és una jus-
tificació adequada, de quins són els límits de les nostres pretensions cognosciti-
ves i de quins són els orígens, la fiabilitat o la certesa del coneixement.
Tanmateix, aquí ens trobem ja amb una dificultat. En funció de com enten-
guem quins són el paper i l’estatus de l’escepticisme, la teoria del coneixement
prendrà una orientació diferent:
• D’una banda, és possible considerar l’escepticisme l’epicentre de les refle-
xions epistemològiques; aleshores, però, l’escèptic ja no serà sols un ene-
mic a combatre, sinó també la mateixa raó de ser de la teoria del coneixe-
ment. Tal com va fer Descartes, podem prendre com a punt de partença el
repte escèptic i confiar que la resposta a aquest repte ens oferirà la solució a
les qüestions epistemològiques.
• D’altra banda, però, també és possible afirmar que Descartes va distorsionar
les coses amb una obsessió patològica per un personatge inexistent anome-
nat escèptic, i que, en contra d’això, el que cal és investigar directament la
naturalesa, els orígens, els fonaments, la fiabilitat i els límits del coneixe-
ment. Des d’aquest punt de vista, és clar, l’escepticisme ja no serà el leitmotiv
de la teoria del coneixement, sinó sols un capítol més entre altres en la mesu-
ra que aconsegueixi plantejar qüestions epistemològiques rellevants.
Les causes de l’escepticisme en la modernitat
Malgrat el que estem dient, resulta interessant tenir en compte que l’aparició de l’escepti-
cisme en la modernitat va tenir motivacions que anaven més enllà de les simplement
teorètiques. Pels volts dels segles XV-XVII, com ha assenyalat P.H. Popkin (1983 i 1994), es
va produir una crisi escèptica –o, millor dit, una crisi pirrònica– en el pensament europeu
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 16 Teoria del coneixement
En relació amb la pràctica
de l’epistemologia en la
modernitat, en la qual ja es
fa palesa aquesta concepció
àmplia de les reflexions
filosòfiques sobre el
coneixement, resulta
il·luminador llegir les obres
següents:
F. Bacon (1986). Novum
organum (llibre I).
Barcelona: Laia.
R. Descartes (1984). Reglas
para la dirección del espíritu
(regla VIII). Madrid:
Alianza.
J. Locke (1956). Ensayo
sobre el entendimiento
humano (epístola al lector).
Mèxic: Fondo de Cultura
Económica.
D. Hume (1981). Tratado
de la naturaleza humana
(introducció). Madrid: Ed.
Nacional.
D. Hume (1982).
Investigació sobre
l’enteniment humà (secció I).
Barcelona: Laia.
I. Kant (1978). Crítica
de la razón pura (pròlegs).
Madrid: Alfaguara.
Lectures
complementàries
René Descartes (1596-1650) en un retrat
de Frans Hals (detall). Descartes pren com
a punt de parteça el repte escèptic.