d’identificar els diversos subjectes. Imaginem, per exemple, diverses possibili-
tats que serien compatibles amb aquesta teoria:
a) Imaginem-nos que el meu “jo”, a partir d’un dia determinat, es trasllada
de cos: passa d’un cos a un altre. El canvi es fa, però, canviant també els
records que el “jo” té del seu contacte amb el cos anterior. Així, no hi hauria
res en la conducta dels cossos que ens pogués revelar que s’ha produït aquest
traspàs.
b) Imaginem-nos que Déu ha creat milers de “jos” que habiten un determinat
cos particular, milers de subjectes que pateixen quan aquest cos és ferit i que
tenen, alhora, desitjos que el mouen.
c) Imaginem-nos que un “jo” només viu un segon. Quan mor, o quan se’n va
a moure un altre cos, un altre “jo” neix amb els records que tenia el “jo” ante-
rior. Cada cos humà podria haver estat l’habitacle de milers de “jos” al llarg de
la seva vida.
Òbviament, aquestes possibilitats són inversemblants. No és això el que ens
ha d’interessar, però. El que importa és que, si la concepció cartesiana del
subjecte fos acceptable, aleshores aquestes possibilitats no serien ni més ni
menys versemblants que la que Descartes accepta: que cada “jo” només
habita un cos humà i que cada cos humà només és habitat per un “jo”. Per-
què, si es donés qualsevol de les tres possibilitats esmentades, aleshores, des
del punt de vista cartesià, ningú no se’n podria assabentar. Hem de reparar
que ni tan sols la introspecció ens revelaria cap diferència: observant detin-
gudament la meva ment, “jo” no podria adonar-me de si el meu “jo” mor
cada segon o no, ni tampoc si hi ha molts milers de “jos” movent, alhora, el
mateix cos...
En altres paraules, la teoria de Descartes no dóna una manera accepta-
ble d’individualitzar “jos”, de determinar quants “jos” hi ha en el món.
És difícil, doncs, sentir-se atret per la teoria, si ens fixem en aquesta con-
seqüència: la teoria fa fallida, en els seus propis termes, respecte al seu
propòsit fonamental. Si fos correcta, no tindríem cap manera de fixar la
relació entre els “jos” i el món material.
Com hem vist en aquest subapartat els ego cartesians no individualitzarien
subjectes. Imaginem que a Descartes li fa mal el queixal. Vegeu, a la pàgina
següent, una representació gràfica de les dificultats per a individualitzar sub-
jectes si acceptem les idees cartesianes sobre l’ego.
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 159 Teoria del coneixement