Podem expressar el que hi ha de bo en l’argument de Hume de la manera

següent. La doctrina de l’autonomia de la introspecció ens diu que el meca-

nisme de la introspecció és autònom: que seria el mateix encara que les rela-

cions entre els continguts mentals i qualsevol part del món fossin diferents

de com, de fet, són. El mateix dolor que ara tinc el tindria encara que les rela-

cions amb la resta d’elements del món, incloent-hi el meu propi cos, fossin

diferents. Això vol dir que el subjecte que percep el dolor no es pot identifi-

car amb un component del món d’experiència. En termes de Hume, no hi ha

“impressions” del “jo”. L’ull interior no es pot identificar amb cap part del

món.

En això, Hume té raó. No volem dir, ho veurem més endavant, que la seva prò-

pia anàlisi sigui acceptable, però sí que té raó quan descobreix que la maniobra

de Descartes no podria preservar allò que tracta de preservar: la idea que cadas-

cun de nosaltres és una entitat que individualitza els seus continguts mentals.

Encara que existís la misteriosa entitat que Descartes ens proposa, no podria

preservar allò que pretén. No guanyem res en col·locar-lo com una entitat

espiritual fora del món, perquè encara ha de tenir certes relacions amb l’expe-

riència per a poder ser identificada. I Descartes no pot proposar una anàlisi

coherent d’aquestes relacions.

Suposem que existeix el subjecte cartesià: una mena de cosa espiritual,

diferent del nostre cos, que és el veritable ull de la ment, aquell que veu,

per introspecció, les nostres imatges visuals, o que s’adona, per introspec-

ció, dels nostres dolors. Aquesta entitat, si ha de ser un subjecte autèntic,

ha de respectar el principi de subjectivitat. És a dir, la identitat numèrica

dels meus dolors, creences, desitjos i imatges visuals l’ha de determinar la

seva relació amb el meu “jo”. El meu “jo” és el subjecte dels meus estats

mentals; el teu “jo” és el subjecte dels teus. Però no n’hi ha prou, amb això.

Si aquesta estipulació no és una estipulació buida, hem de trobar alguna

manera de diferenciar la meva ment de la teva que no depengui de llur

relació amb el “jo”. Altrament, ens mouríem dins d’un cercle viciós. Nosal-

tres, i no Descartes, tenim una manera ben senzilla d’identificar subjectes;

per l’home del carrer, són organismes vius particulars: aquest home,

aquesta dona i, per a determinats continguts mentals no massa sofisticats,

aquest gos o aquest gat. Descartes no pot acceptar aquesta manera d’iden-

tificar subjectes perquè no pot acceptar que la relació amb un cos particu-

lar sigui un element essencial per a la identitat del subjecte. Un “jo” que

habita un cos particular podria habitar-ne un altre o no habitar-ne

cap.

La posició de Descartes només pot ser semblant a la següent: el meu “jo” és el

“jo” que, de fet, habita un determinat organisme animal, un determinat mem-

bre de l’espècie humana. El meu “jo” té desitjos que mouen aquest organisme,

pateix quan aquest organisme és ferit. Ara bé, en podria moure qualsevol altre

i patir quan un altre fos ferit. Això, però, no ens duria enlloc, ja que no ens

garanteix, ni tan sols en els seus propis termes, que aquesta sigui una manera

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 158 Teoria del coneixement