gim per la seva història particular en l’espai i en el temps. El que els identifica
com a numèricament diferents és que tenen una història diferent i ocupen un
lloc diferent en l’espai. És important veure, però, que allò que els identifica
com a objectes diferents no és el fet que estiguin posseïts o no per una perso-
na particular. Aquest llibre, que és meu, podria haver estat teu i encara seria el
(numèricament) mateix objecte. Podria haver succeït que tu l’haguessis com-
prat o que jo te l’hagués regalat. El canvi de posseïdor no altera la identitat
numèrica del llibre.
No és així en el cas dels estats mentals. És per això que diem que són subjectius.
La seva identitat numèrica està determinada per la relació amb el seu subjecte. No
té sentit dir que el numèricament mateix dolor, o desig, que jo tinc el podria
haver tingut una altra persona. Tu podries tenir dolors o desitjos qualitativament
idèntics als meus. No tindria sentit, però, insistir que tu podries tenir, a més,
dolors o desitjos numèricament idèntics als meus. Imaginem-nos, per exemple,
que, com a conseqüència d’una grip, dilluns tinc uns determinats dolors muscu-
lars. Dimarts, agafes la grip i descrius sincerament els teus dolors de la mateixa
manera que jo els vaig descriure ahir. Podríem dir que tens uns dolors qualitativa-
ment idèntics als meus, però no entendríem que algú es demanés si tens, a més,
dolors numèricament idèntics als meus. Dos subjectes diferents no poden com-
partir els (numèricament) mateixos estats mentals.
Podríem dir, també, que hi ha una relació de dependència asimètrica
entre un subjecte i les seves experiències o pensaments. La identitat numè-
rica del subjecte no depèn dels seus estats mentals. El mateix subjecte que
ara pateix podria no haver patit. La identitat numèrica dels estats mentals,
però, sí que depèn del seu subjecte. El (numèricament) mateix dolor que
tinc ara no el podria haver tingut un altre subjecte. El que descobreix Hume
és que, si la introspecció és autònoma, el paper de subjecte no el podrà tenir
cap element del món, ja que un estat mental particular qualsevol hauria de
ser individualitzat per la seva relació amb un altre element: el seu subjecte.
Per tant, si l’ull de la ment fixa autònomament els seus continguts, com
pensava Descartes, es destrueix la mateixa idea d’un subjecte.
El principi de subjectivitat ens demana que identifiquem dolors, desitjos i
creences per la seva relació amb el subjecte. Si hi ha dolor, hi ha algú que en
té. Des d’aquest punt de vista, el que Descartes fa és assignar aquest paper
de subjecte a una entitat no material. Pensa que és l’única solució, si accep-
tem, seguint el principi d’autonomia de la introspecció, que el subjecte no
pot ser el cos. La resposta de Hume és ben diferent. El que fa és negar que el
subjecte hagi de ser diferent dels seus continguts: negar el principi de sub-
jectivitat. El que ens diu és que, si acceptem l’autonomia de la introspecció,
no hi ha manera de respectar la idea que els subjectes dels estats mentals
hagin de ser entitats diferents dels estats mentals. I, en aquest punt, no és
difícil donar-li la raó.
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 157 Teoria del coneixement