claredat quina és aquesta concepció del subjecte, convé que ens fixem en el
principi de subjectivitat.
Segons el principi de subjectivitat, els estats mentals són estats d’una
entitat de la qual depenen: el seu subjecte. El subjecte és diferent dels seus
estats mentals en aquest sentit: un subjecte S que té un estat mental E, seria
el mateix subjecte S encara que no hagués tingut l’estat mental E. L’estat
mental particular E, però, no podria haver estat tingut per un altre sub-
jecte. Els estats mentals són subjectius en el sentit que la seva relació
amb el seu subjecte els individualitza.
Sembla que el fet que, si hi ha estats mentals, hi ha d’haver algú que els tingui
és un element fonamental de la nostra idea d’“estat mental”. Si en aquesta
cambra hi ha un dolor, hi ha d’haver algú que el tingui. És absurd dir, per
exemple, “En aquesta cambra hi ha un dolor que no és tingut per ningú”. I
aquest subjecte que ara pateix un dolor, podria no haver-lo patit. Si no l’ha-
gués patit, encara seria el mateix subjecte, mentre que aquest dolor (particular)
tingut pel subjecte no podria haver estat tingut per un altre. És per això que
podem dir que la relació amb el subjecte individualitza els estats mentals parti-
culars. No té sentit aplicar als estats mentals la gramàtica que és pròpia dels
objectes: la moneda de la meva butxaca pot arribar a ser teva; el meu dolor de
queixal, no. Seria, en tot cas, un dolor del mateix tipus que el meu, no el meu
dolor particular.
El principi de subjectivitat va semblar tan obvi a Descartes que mai no argu-
mentà a favor seu. A primera vista, diríem que, efectivament, és bastant obvi.
El que diu Hume, però, ens ha de fer reflexionar: si acceptem l’autonomia de la
introspecció, aleshores el principi de subjectivitat no pot ser correcte. Si Hume
té raó en això, aleshores només podrem respectar el principi de subjectivitat si
neguem la premissa que comparteixen Descartes i Hume: l’autonomia de la
introspecció.
Anem per parts: per què el principi de subjectivitat ens sembla tan obvi?
Podem dir que, segons els aspectes més bàsics del nostre sistema ordinari de
conceptes, el concepte d’estat mental requereix el de subjectivitat. Els estats
mentals no són ocupants de l’espai-temps, identificables independentment
de la seva relació amb els seus posseïdors, com ho són els objectes materials.
Ben al contrari, els estats mentals estan ancorats necessàriament a certes parts
del món (els subjectes) que en són posseïdores.
Per a veure-ho amb més claredat, convé que distingim identitat numèrica
d’identitat qualitativa. Un llibre, per exemple, és un objecte particular.
Podem imaginar-ne un duplicat exacte: una còpia del mateix llibre completa-
ment indistingible. Aquests dos objectes són qualitativament idèntics, però
no són numèricament idèntics; no són el mateix objecte particular. Els distin-
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 156 Teoria del coneixement