el meu coneixement dels meus estats mentals és bàsic i no depèn de cap
altre fenomen (no depèn, per exemple, de la manera amb què els meus
estats mentals estan connectats amb el meu cos). El que diu Hume és que,
aleshores, no podem retenir la noció ordinària de subjecte que Descartes
tracta de respectar quan ens parla del “jo”, és a dir, la idea que podem par-
lar d’un subjecte com una entitat diferent dels estats mentals que té.
Hume no argumenta que el subjecte és el cos; ben al contrari, el que diu és
que, partint de la concepció de la introspecció que ell i Descartes compar-
teixen, no es pot parlar d’un “jo” en el sentit que en parla Descartes.
Hume accepta que coneixem directament les qualitats i les relacions de sem-
blança entre les nostres percepcions (perceptions) –s’ha de recordar que, per
Hume, qualsevol estat mental és una “percepció”–. Per ell, tot contingut de la
ment ha de dependre de les impressions o percepcions fortes. Si no hi ha
impressions d’un “jo”, aleshores la mateixa idea d’un “jo” no té cap contingut.
No podem trobar cap sensació que correspongui al “jo”; per tant, la idea d’un
“jo”, diferent dels seus estats mentals, és buida.
Aquesta manera de plantejar el problema és massa dependent de les premisses
empiristes de Hume. Hi ha una altra lectura de l’argument que és, però, relati-
vament independent d’aquestes premisses empiristes, i que ens permet veure
tota la força del que ens diu. Hume ens parla des de la seva pròpia experiència.
Diu que ell no pot identificar el seu “jo”, però això és una ironia. Hume tracta
de convèncer-nos que la mateixa idea d’identificar el “jo” mitjançant la intros-
pecció és absurda. Imaginem-nos que algú respongués a Hume tot dient que
ell, quan es mira dintre seu, hi troba el seu “jo”. No l’entendríem. El “jo”, com
diu Hume, hauria de ser un element necessari de tota experiència possible
d’un subjecte. El “jo” hauria de ser present quan tinc dolors, quan desitjo,
quan dubto...
Imaginem-nos ara que hi ha un estat mental corresponent al meu “jo”.
Segons el principi d’autonomia de la introspecció, quan jo tinc un
dolor, puc imaginar-me que el dolor es produeix independentment de
qualsevol altra cosa. Si el “jo” fos un component del món d’experiència,
la identificació del dolor no seria autònoma, no seria possible identifi-
car el mateix dolor amb independència de qualsevol altra cosa, ja que el
dolor dependria, almenys, d’un altre element del món: el seu subjecte.
2.3. El principi de subjectivitat
Hume ha detectat una tensió entre el principi d’autonomia de la introspecció i
la concepció del subjecte que Descartes donava per suposada. Per a veure amb
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 155 Teoria del coneixement
David Hume va atacar al
segle XVIII la idea cartesiana
d’un “jo” substancial. Segons
Hume, nosaltres som feixos
d’estats mentals (bundles of
perceptions).
Feixos d’estats mentals
Per a recordar el principi d’autonomia
de la introspecció, consulteu el subapartat
1.2 d’aquest mòdul.
!