cas, com veurem, la premissa a) depén del supòsit (fals) de l’autonomia de la
introspecció–. Aleshores, la seva conclusió pot ben bé ser falsa.
Descartes conclou que el subjecte és una mena d’entitat diferent del cos.
L’anomena jo o ànima. És una cosa no material que té els diferents
estats que constitueixen la nostra vida mental i que és diferent d’a-
quests. És una “substància” espiritual que no canvia, encara que els seus
continguts canvien contínuament.
Per descomptat, Descartes no nega que aquest “jo” està unit a un determinat
cos: quan jo tinc dolor, hi ha un determinat cos que està ferit; quan jo vull aga-
far un llibre, hi ha un determinat braç que s’aixeca. La seva connexió amb el
cos no és, però, essencial: s’hauria pogut produir el mateix dolor quan algú
hagués trencat una cadira o, simplement, s’hauria pogut produir sense cap
canvi en el món material. Jo podria haver “habitat” un altre cos (o la cadira) o
podria existir sense habitar-ne cap.
2.2. La crítica de Hume
El filòsof escocès David Hume va criticar, amb un argument que s’ha fet
famós, la concepció cartesiana del “jo”.
“Alguns filòsofs s’afiguren que sempre som conscients d’allò que anomenem el jo, que
ens adonem de la seva existència i de la seva perdurabilitat i que estem segurs [...] tant de
la seva perfecta identitat com de la seva simplicitat [...].
Dissortadament, totes aquestes afirmacions van contra l’experiència mateixa, a la qual
recorren: no tenim cap idea del jo, de la manera suara explicada. Perquè, de quina impres-
sió podria derivar aquesta idea? Hom no pot contestar aquesta pregunta sense una clara
contradicció i absurditat [...]. Cal que hi hagi alguna impressió que doni origen a tota
idea real [...]. Si una impressió dóna origen a la idea del jo, aquesta impressió ha de seguir
sent invariablement idèntica durant tot el curs de la nostra vida. No hi ha, però, cap
impressió constant i invariable [...].
Pel que fa a mi, quan aprofundeixo més en el que anomeno jo mateix, vaig ensopegant
amb una determinada percepció o altra [...]. Mai no puc atrapar el jo sense una percepció,
i mai no puc observar alguna cosa que no sigui la percepció. [...]
La ment és com una mena de teatre on diverses percepcions fan successivament llur apa-
rició: hi van i vénen, llisquen i es mesclen en una varietat infinita de postures i situa-
cions. Pròpiament, no existeix ni simplicitat en un moment determinat, ni identitat en
diferents moments [...]. La comparació del teatre no ens ha d’enredar. Només les successi-
ves percepcions constitueixen la ment, i no tenim la més remota noció del lloc on es
representen aquestes escenes, ni dels materials que les componen.”
David Hume (1982, llibre I, paràgrafs iv, vi).
És important veure que Hume no critica l’argument de Descartes, tal
com l’hem reproduït nosaltres. El que critica és quelcom diferent: la
concepció del “jo” que Descartes extreu del seu argument. Hume accep-
ta la concepció cartesiana de l’autonomia de la introspecció: la idea que
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 154 Teoria del coneixement
En la segona meditació
trobem un altre argument
que podríem anomenar
epistèmic, i que diria el
següent: si el cos i el “jo”
fossin la mateixa cosa,
aleshores tindrien totes
les propietats en comú
–ja que serien una única
cosa, la mateixa–. Hi ha,
però, una propietat
diferencial: es pot dubtar si hi
ha cos, i no es pot dubtar si
hi ha “jo”. Per tant, el cos i el
“jo” són coses diferents.
Aquesta prova, la prova
“epistèmica”, no és vàlida: la
propietat de ser dubtós no és
una propietat de les coses, en
aquest cas del cos, és una
propietat de la nostra manera
de conèixer-les.
L’argument epistèmic