1) El primer és el problema de la relació entre l’objecte intern i l’objecte
extern. Ningú no pot veure, alhora, tots dos objectes. Si el que veiem és l’ob-
jecte intern, mai no podem tenir evidències respecte al món extern. El mateix
Descartes va tractar de solucionar el problema d’una manera bastant comple-
xa: va defensar que es podia demostrar racionalment l’existència d’un déu
omnipotent, omniscient i summament bondadós. Com que nosaltres no
podem deixar de creure que hi ha un món material que causa les nostres per-
cepcions, això ha de ser veritat; altrament, Déu hauria permès que l’existència
humana fos una il·lusió completa, cosa que contradiu el fet que hagi de tenir
les tres propietats esmentades. Altres filòsofs, com ara Berkeley i Hume, van
concloure que no és possible provar l’existència del món material.
2) L’altre gran problema que genera la teoria cartesiana de la introspecció té a
veure amb el subjecte. Com discutirem seguidament, si acceptem que la ment és
un món interior d’objectes que es perceben directament, aleshores no és fàcil
entendre qui és el subjecte que els percep. En darrer terme, la doctrina clàssica de
la introspecció no pot explicar el coneixement que tenim de nosaltres mateixos.
Abans d’encetar aquesta discussió, convé que deixem ben clar un aspecte
d’aquesta doctrina tradicional de la introspecció: la seva autonomia.
Si Descartes té raó, si el coneixement que la primera persona té dels
enunciats del conjunt 3-6 s’ha d’explicar en termes d’una percepció
interior i infal·lible, aleshores la introspecció és un mecanisme comple-
tament autònom. El fet que tinc una sensació de dolor és independent
de qualsevol connexió entre aquesta sensació i qualsevol altre fenomen.
És independent, per exemple, de les seves connexions amb el cos.
Segons Descartes, jo podria tenir el mateix dolor o la mateixa percepció
encara que no existís el món material: encara que jo no tingués cos o no
hi hagués cap objecte extern causant la meva percepció.
2. La introspecció i la identitat del subjecte
2.1. La doctrina cartesiana sobre el subjecte
En les seves Meditationes de prima philosophia (Meditacions metafísiques), Descar-
tes tracta de provar que el seu “jo” és diferent del seu cos. Des del moment en
què es van publicar, les seves “proves” van ser atacades per alguns dels seus lectors
(alguns d’ells, filòsofs importantíssims com ara Arnauld, Gassendi i Hobbes).
Responent els seus objectors, Descartes reconeix que la millor prova que pot
oferir es troba dispersa en algunes observacions de la segona meditació i algu-
nes de la sisena. Quina és, segons Descartes, aquesta prova? Tractarem de resu-
mir-la al paràgraf següent.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 152 Teoria del coneixement
La incapacitat de la doctrina clàssica de
la introspecció d’explicar el coneixement
que tenim de nosaltres mateixos s’exposa
al llarg de tot aquest mòdul.
!
Les Meditationes de prima
philosophia han estat
traduïdes al català a:
René Descartes (1991).
Meditacions metafísiques.
Santa Coloma de Gramenet:
Casal Mestre.
Lectura recomanada