respecte a quina és la meva creença. En equivocar-me sobre l’existència real
del llibre, fixo que no estic equivocat respecte a la meva creença. La possibili-
tat de l’error constant sobre el món extern pressuposa que no puc equivocar-
me a l’hora de determinar quines són les meves creences.
Aquest punt es pot generalitzar. En el mateix sentit que no puc estar equivocat
en les meves creences, no em puc equivocar respecte a les meves sensacions de
dolor o els meus desitjos. Considerem, per exemple, els enunciats següents:
(3) Tinc dolor.
(4) No sé si demà aniré a Barcelona.
(5) Tinc la intenció d’anar a Barcelona demà.
(6) Vull anar a Barcelona.
És bastant obvi que qui fa aquests enunciats no es pot equivocar. En altres
paraules, si jo sóc sincer, aleshores, en fer qualsevol d’aquests enunciats, dic la
veritat.
Història de la doctrina de la impossibilitat d’error dels enunciats psicològics
El supòsit que els enunciats psicològics en temps present i en primera persona no
poden ser erronis va ser acceptat per Descartes. També l’acceptaren els grans autors
empiristes dels segles XVII i XVIII, com ara Locke, Berkeley o Hume: les “idees” de Locke o
les “percepcions” de Hume són, com els “pensaments” de Descartes, els objectes directes
de percepció, allò que coneixem d’una manera immediata. Aquesta doctrina de la intros-
pecció com a forma bàsica de coneixement torna a aparèixer en la tradició idealista conti-
nental del segle XIX i en les formes d’empirisme anglosaxó del començament del segle XX,
l’anomenat positivisme lògic o neopositivisme.
En cert sentit, aquest model teòric sobre la introspecció transforma la ment en
una mena de món interior, fet d’uns materials diferents dels que són propis del
món exterior, però que és objecte directe de percepció. La introspecció es con-
cep com una forma de percepció, només que en lloc d’estar dirigida cap a l’ob-
jecte extern està dirigida cap a l’objecte intern, que se suposa que es percep
d’una manera tan directa que no podem equivocar-nos. Per exemple, quan jo
miro un arbre, el que veig directament no és l’arbre, sinó una mena d’objecte
intern (la imatge visual d’arbre), que, a diferència de l’arbre “extern”, es percep
d’un mode tan directe que l’error no és possible.
Aquesta concepció de la introspecció fa trontollar alguns dels supòsits més
bàsics de la nostra concepció ordinària del món. Podríem dir, per exemple, que
l’home del carrer creu que l’objecte directe de percepció és l’arbre, no la seva prò-
pia imatge d’un arbre. La majoria dels filòsofs actuals hi estarien d’acord i, per
tant, s’oposarien a la doctrina de Descartes i dels empiristes. Però, del segle XVII
ençà, la concepció cartesiana ha estat acceptada, d’una manera o d’una altra, per
molts dels filòsofs més importants, que, en acceptar-la, han hagut d’afrontar dos
problemes que en deriven d’una manera automàtica:
!
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 151 Teoria del coneixement