tat, aleshores sembla que mai no podríem estar-ne segurs. Perquè la perspecti-
va del sentit comú i la ciència ha d’admetre que sempre que tenim un contin-
gut perceptiu la cadena causal (la que ve des del món extern i afecta la perifèria
del meu sistema nerviós) pot haver estat “pervertida”. És possible imaginar,
per posar un cas, que jo tinc el contingut perceptiu que hi ha un arbre ben a
prop meu sense que, en realitat, hi hagi cap mena d’arbre, per exemple, per-
què un científic fa arribar al meu cervell justament els mateixos estímuls que
normalment ens afecten com a conseqüència del fet que hi hagi un arbre. Si
l’explicació científica del coneixement és correcta, aleshores l’efecte d’aquesta
cadena causal pervertida hauria de ser el mateix que en el cas normal.
Per tant, la conclusió de Descartes és que del fet que tenim els continguts per-
ceptius que tenim no podem concloure que hi ha realment coses com arbres,
pomes o muntanyes. A més, Descartes es va adonar que, si aquest argument
funciona, aleshores del fet que tenim percepcions no es pot concloure ni tan
sols que la cadena causal hagi de ser material, ja que la nostra creença en el
tipus de cadena causal, la creença que els continguts de la percepció estan
produïts per objectes materials independents de nosaltres, seria una creença
producte de cadenes causals que podrien haver estat manipulades. Ell s’imagi-
na un cas extrem i límit d’aquesta perversió: una mena de dimoni que, mani-
pulant-nos, ens fa creure que hi ha objectes externs quan de fet no n’hi ha. El
que importa no és que hi hagi o no aquest dimoni, sinó que, si hi fos, nosaltres
no podríem detectar-lo. Així doncs, qualsevol evidència a favor del nostre
enunciat 1 és compatible amb la perversió total de la cadena causal. Per tant,
els sentits no poden justificar la nostra creença en enunciats del tipus 1.
1.2. La doctrina cartesiana de la introspecció
Descartes va pensar que l’autoconeixement escapava a aquestes difi-
cultats. Malgrat que els enunciats del tipus 1 no es poden justificar mit-
jançant els sentits, ens podem adonar que hi ha un altre tipus d’enun-
ciats que no estan afectats per la possible perversió completa de les
cadenes causals: els enunciats que descriuen la nostra vida mental.
En lloc del nostre enunciat 1 considerem el següent:
(2) Crec que tinc un llibre entre les mans.
Descartes argumenta que un enunciat del tipus 2 no es pot qüestionar, excepte
si no és sincer. Aquest enunciat no es fa fals pel fet que no hi hagi cap llibre: no
ens parla de l’existència de llibres, sinó de la meva creença que n’hi ha. De fet,
la possibilitat que jo pugui estar equivocat respecte a 1 depèn del fet que no
pugui estar-ho respecte a 2. Quan estic equivocat respecte al llibre, la meva cre-
ença que hi ha un llibre no s’ajusta als fets. Malgrat això, jo no estic equivocat
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 150 Teoria del coneixement