Introducció
En aquest mòdul didàctic, tractarem de reflexionar sobre tres qüestions que
estan íntimament vinculades: el coneixement que la primera persona té de la
seva pròpia ment (l’autoconeixement), la qüestió de les altres ments i el pro-
blema dels criteris d’identitat personal. És obvi que el que s’espera d’aquest
mòdul no pot ser un tractament exhaustiu (ni tan sols sistemàtic) d’aquests
problemes. El que farem serà escollir una determinada concepció de l’autoco-
neixement, la que va fer explícita Descartes, que constitueix el rerefons sobre el
qual s’articulen les perplexitats filosòfiques més evidents en relació amb les
altres dues. És la concepció cartesiana de la primera persona la que fa que el
coneixement de la ment dels altres sembli problemàtic i la que produeix, també,
la il·lusió que la nostra identitat no depèn de la identitat del nostre cos.
D’altra banda, hem de tenir en compte que la concepció cartesiana de la ment,
un dels grans moments en el desenvolupament de la tradició filosòfica occiden-
tal, no va aparèixer en un buit cultural. Si volem entendre la idea cartesiana que
l’autoconeixement és la forma bàsica de coneixement, cal que recordem
que Descartes estava molt influït per la nova ciència de Galileu, que havia trac-
tat de descriure la natura en termes de propietats fonamentals, tractables
matemàticament. Galileu havia renunciat a les nocions finalistes que havien
infectat la filosofia i la ciència europees durant tota l’edat mitjana, i que prove-
nien de la física d’Aristòtil. El moviment o, millor dit, els canvis en el moviment
s’havien d’explicar per les lleis fonamentals de la matèria, lleis cegues, mancades
de qualsevol propòsit o finalitat. Descartes i Galileu pensaven que la ciència
havia de retre comptes, també, del coneixement humà: els continguts de la nos-
tra percepció són el resultat de la interacció entre una cadena causal, que segons
el sentit comú s’origina en l’objecte extern, i el nostre sistema nerviós.
El problema que, segons Descartes, planteja aquesta descripció científica i de
sentit comú del coneixement humà és el següent: si el coneixement és un pro-
cés causal, i això és el que ens diu el sentit comú, aleshores el sentit comú i la
ciència no poden garantir el coneixement del món extern, ja que, en aquesta
mena de cadena causal, l’efecte no depèn de l’origen de la cadena (en aquest
cas, l’objecte extern), sinó de la manera amb què la cadena afecta el nostre sis-
tema nerviós. L’origen del gir cap al subjectivisme que caracteritza la concep-
ció cartesiana del coneixement s’ha de trobar en el descobriment d’una asime-
tria entre el coneixement del món extern i el coneixement de la pròpia ment:
l’escepticisme sobre el món extern no pot afectar la certesa que tenim sobre els
continguts de la nostra ment. El que fa el cartesianisme és donar una interpre-
tació errònia d’aquesta asimetria.
Objectius
En els materials didàctics que integren aquest mòdul trobareu els continguts i
les eines procedimentals indispensables per a assolir els objectius següents:
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 148 Teoria del coneixement