briments científics. Sense aquest punt de vista, els mateixos termes de la cièn-
cia no arribarien a tenir contingut i, d’altra banda, tracten d’atacar-lo. Si la
ciència ha de ser un coneixement objectiu, no pot ser el coneixement absolut.
Ningú, ni tan sols el científic, no pot mirar el món sense mirar-lo des d’un
punt de vista. El que fa que la ciència de la natura sigui un paradigma de conei-
xement objectiu és el fet que tria el punt de vista més universal possible.
Resum
En aquest mòdul, hem tractat de mostrar la connexió entre els problemes fona-
mentals de la filosofia de la ciència i certs problemes bàsics d’epistemologia. El
punt de partida ha estat la metàfora platònica de la caverna: els esclaus que hi
juguen a endevinar el futur sense tenir cap raó sòlida per als seus encerts.
Hem analitzat l’inductivisme com una concepció de la ciència que concedeix
massa a la descripció platònica: concedeix que la ciència no pot ser més que
observacions de regularitats passades per a tractar d’explicar casos nous. Mal-
grat que l’inductivisme ens parli de maneres diverses de controlar el procés
d’inducció, podem dir que, per aquest corrent, el joc de la ciència s’esdevé dins
de l’àmbit de la caverna platònica: explicar és trobar la millor regularitat. Hem
mostrat també que aquesta concepció de la ciència s’adequa perfectament a la
concepció empirista (humiana) del coneixement: per Hume, la mateixa idea
d’anar més enllà del coneixement de regularitats no té sentit.
Després d’una breu consideració de l’alternativa falsacionista, hem vist que
certes concepcions de la ciència insisteixen en el fet que no hi ha observacions
que no estiguin infectades de compromisos teòrics. El mite inductivista d’una
observació pura no es pot mantenir. Hem defensat que aquestes considera-
cions no han de forçar-nos a concloure que la ciència és subjectiva. Ben al con-
trari, la ciència de la natura es basa en el coneixement causal de sentit comú
que se suposa patrimoni universal dels éssers humans.
Com a conclusió, hem tractat d’utilitzar aquestes consideracions per a defensar
el caràcter objectiu del raonament inductiu. Aquesta forma de raonament no
requereix una justificació externa a les pràctiques ordinàries en què s’expressa
paradigmàticament, ja que és constitutiu de la forma de vida humana. Ara bé,
això ens permet veure que la nostra condició no és la dels esclaus a la caverna
platònica. El món d’experiència inclou la veritable necessitat i els criteris que
ens calen per a distingir regularitat accidental de connexions necessàries.
Aquests criteris estan incorporats als aspectes més bàsics del nostre sistema con-
ceptual. Per tant, el que hi havia d’erroni en la crítica platònica era el seu realis-
me metafísic: la idea del punt de vista absolut, segons el qual l’essència del
món no depèn d’una perspectiva particularment humana. Paradoxalment, una
forma de realisme semblant es pot trobar en el supòsit, ben comú al nostre
medi cultural, que la ciència ens ha de descobrir la veritable realitat. L’objectivi-
tat de la ciència no la fa una forma absoluta de coneixement.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 143 Teoria del coneixement
Hilary Putnam (1994).
Cómo renovar la filosofía.
Madrid: Cátedra.
En aquest llibre es troba
un atac recent a la idea
que la ciència ens pugui
donar la “concepció
absoluta de la realitat”:
una concepció del món
que no estigui infectada
pel nostre punt de vista
(humà). És especialment
important el capítol 5.
Lectura recomanada