diferents de focs, i uns altres que, com el nen, sí. Per descomptat, no té sentit
dir quins veien veritables semblances. Des de llurs punts de vista respectius,
tots dos grups ho encertaven. Ara bé, els primers no haurien passat la prova de
la selecció natural. (Si no ho veieu, podeu pensar com haurien arribat a l’edat
de reproduir-se sense haver-se cremat abans.) Aquesta és l’explicació del fet
que la nostra detecció de semblances ens ha de servir per a preveure el futur:
nosaltres descendim d’animals que sobrevivien en la lluita per la vida.
Podem dir, ara, que la ciència pot ser un coneixement objectiu? Sí. El compro-
mís teòric de qualsevol enunciat d’observació mostra que inductivisme i falsa-
cionisme no són bones descripcions de la ciència; no mostra, però, que la cièn-
cia sigui subjectiva. Les explicacions científiques depenen essencialment de
les explicacions causals ordinàries i dels supòsits que s’hi incorporen. Poden
millorar aquest punt de partida, però no poden deixar-lo completament de
banda. Només una concepció equivocada de la distinció objectiu-subjectiu
ens permetria suposar que això seria possible. No hi ha un punt de vista abso-
lut sobre el món, perquè no hi una classificació del món que no suposi una
manera específica de classificar-lo. Només els realistes metafísics, com ara Pla-
tó, poden suposar que les relacions de semblança del món són independents
de qualsevol punt de vista.
La ciència tracta d’adoptar respecte a la natura el punt de vista més uni-
versalment humà, que pugui ser accessible a qualsevol ésser humà. Les
explicacions científiques, en darrer terme, depenen de la nostra com-
prensió més bàsica de certs processos causals. Són aquestes característi-
ques les que expliquen que el grau d’intersubjectivitat en ciència sigui
més gran que en art, per exemple. Això no vol dir, però, que pugui haver-
hi una teoria científica que no estigui contaminada pels prejudicis cultu-
ralment relatius dels científics. Demanar això seria tant absurd com
demanar una teoria científica respecte a la qual poguéssim estar segurs
que mai més no s’haurà de revisar.
D’altra banda, la ciència no pot ser una explicació absoluta, ja que la ciència és pre-
sonera del punt de vista humà. Sense aquest, no pot ni començar a volar. No pot
pretendre demostrar, doncs, que els elements més bàsics d’aquest punt de vista no
són encertats. Com hem vist, no té sentit dir que la nostra percepció bàsica del
món és encertada. Pels mateixos motius, però, no es pot dir que no és encertada.
La pretensió d’utilitzar els descobriments científics per a revisar els aspectes
més bàsics del nostre sistema ordinari de conceptes no és ciència: és cientis-
me. I incorpora un error conceptual que fa dir a algunes persones que “en rea-
litat no hi ha coses, només àtoms molt petits”, “en realitat no hi ha sensa-
cions, només activitat elèctrica al cervell”, “en realitat no hi ha sentiments,
només activitat hormonal”... Aquestes expressions s’autorefuten, necessiten
acceptar el punt de vista ordinari i bàsic del món per a comptar com a desco-
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 142 Teoria del coneixement
Per Wittgenstein, el nostre
coneixement causal bàsic
s’expressa en les nostres
reaccions més primitives,
en què ja estem anticipant
el futur. Aquesta és una
capacitat de les moltes
formes de vida animal.
I hauria de ser, segons
el filòsof austríac, una dada
a tenir en compte per a
qualsevol reflexió filosòfica
sobre el problema de la
inducció.
Les reaccions primitives