Quan descrivim el món, utilitzem un llenguatge que incorpora una classifi-
cació del món: incorpora relacions de semblança. És per això que no hi ha
enunciats d’observació “purs”. Haver classificat el món de certa manera
implica que considerem que diversos casos s’han de comportar d’una
manera semblant. En altres paraules: les coses exemplifiquen propietats.
No podem descriure el món sense atribuir-li propietats, i la noció de pro-
pietat és causal. No hi ha, d’una banda, els trets del món que veiem i, de
l’altra, les tendències causals. No podríem veure exemples de foc com a
casos del mateix tipus sense atribuir-los, automàticament, certes disposi-
cions causals comunes, és a dir, sense tenir creences sobre situacions con-
trafàctiques: l’efecte que tindria que jo apropés la mà al foc. En reaccionar a
mostres diferents de foc de la mateixa manera, el nen les veu semblants i
els atribueix poders causals semblants. El nostre coneixement científic del
món ha de pressuposar aquesta noció bàsica de causalitat, ha de pressupo-
sar el coneixement causal ordinari del món. Veure que un objecte exempli-
fica un tipus, veure’l com a semblant a altres objectes, comporta la creença
que comparteix amb aquests certes disposicions. Nosaltres, per tant, sí que
ens adonem, mirant el món, de certes relacions necessàries que estan
incorporades en la nostra percepció de semblances.
Ens podríem demanar, però: “I com sabem que la nostra percepció de
semblances és adequada?”. Aquesta és una pregunta que Plató pot fer
als seus presoners, perquè creu que hi ha criteris absoluts de sem-
blança. Però no n’hi ha: les semblances són sempre relatives a un punt
de vista; és el nostre punt de vista humà el que ens fa classificar el món
d’acord amb certs criteris de semblança. Demanar-se, al marge de qual-
sevol punt de vista, si les coses s’assemblen o no és no entendre el signi-
ficat de la paraula assemblar-se.
Això no és la justificació del raonament inductiu. Nogensmenys, si ho tenim
en compte, podem veure que el seu èxit no és gens misteriós. Els casos més
bàsics de coneixement sobre el futur els fem tots els dies en la nostra pràctica
d’atribuir propietats ordinàries a les coses que ens envolten. Hem de distingir,
ara, dues qüestions diferents:
1) Per què el punt de vista humà és tan encertat?
2) Per què el futur es comporta com creiem que es comportarà?
La resposta a la primera pregunta és que el punt de vista humà no és encertat
en cap sentit important; és trivialment encertat per nosaltres, perquè nosal-
tres, en judicar-lo, l’hem d’adoptar: el punt de vista humà sobre el món és,
alhora, qui judica sobre el seu èxit.
La resposta a la segona qüestió és la següent: imaginem-nos que, entre els nos-
tres avantpassats, n’hi havia uns que no veien com a semblants instàncies
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 141 Teoria del coneixement