filòsofs estan d’acord que aquesta és una concepció molt restrictiva del
coneixement, en general, que si és veritat que esteu llegint en circumstàncies
normals, aleshores ho sap, encara que no pugui demostrar que tot podria
haver estat una il·lusió. Des d’aquest punt de vista, que mai no puguem estar
completament segurs de la rellevància d’un enunciat d’observació no impli-
ca que no hi hagi graus de seguretat, maneres més o menys controlades de fer
observacions, etc.
Considerem el problema des d’aquest punt de vista: mostrar que el
coneixement científic pot ser objectiu és mostrar que incorpora crite-
ris sobre el que és correcte i incorrecte que, en darrer terme, descansen
en criteris sobre els quals les persones normals estan d’acord. Això és
el que fa un científic quan determina que una observació va ser una
il·lusió, quan utilitza noves dades d’experiència per a corregir teories
anteriors.
Això no vol dir que qualsevol persona, sense haver estat ensinistrada en la
pràctica de la ciència, pugui prendre aquestes decisions, sinó que el científic
no s’aparta completament dels criteris de raonabilitat amb els quals els éssers
humans normals condueixen la seva vida.
Hi ha, per descomptat, problemes específics en la forma típica de raonament
científic. Seria un error, però, creure que el fet que no hi hagi enunciats d’ob-
servació “purs” és un obstacle per al seu tractament. Ben al contrari: conside-
rem, per exemple, el problema de la inducció. Si Hume té raó en dir que cap
enunciat d’observació no té conseqüències sobre el futur, el problema no té
solució. És possible d’argumentar, però, que Hume no té raó en aquest supòsit
fonamental. Podem seguir un cas que cita Wittgenstein en les Philosophische
Untersuchungen (Investigacions filosòfiques) de 1953: un nen posa la mà al foc i
es crema; la segona vegada ja no la hi posa. ¿El nen ha seguit un procés de rao-
nament humià i ha inferit que, donat que els focs són semblants, si hi posa la
mà, es tornarà a cremar? En absolut.
El primer que cal veure és que les coses només són semblants tenint en
compte un criteri de semblança. Un xnomés s’assembla a un ydes d’un
punt de vista, des d’un criteri de semblança. Entre dos focs hi ha moltís-
simes diferències; per tant, la pregunta equivocada és la següent: com
s’adona el nen que un altre foc semblant el cremarà? Els focs són sem-
blants en relació amb la reacció del nen: en reaccionar d’aquesta manera,
el nen està fixant que, per ell, són semblants, i alhora està expressant la
por que té de cremar-se. El nen no té por de cremar-se perquè els veu
semblants, ja que veure’ls semblants i tenir por de cremar-se són, en
aquest cas bàsic, la mateixa cosa.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 140 Teoria del coneixement
L. Wittgenstein (1997).
Investigacions filosòfiques
(paràgrafs 472-485).
Barcelona: Edicions 62.
Lectura
complementària