d’una teoria, com podem distingir les teories científiques millors de les pit-
jors? Si el científic es pogués aferrar a un paradigma a qualsevol preu, i davant
de qualsevol evidència empírica, com podríem defensar la intuïció que la
història de la ciència mostra un cert progrés en el coneixement de la natura?
Tractarem de reflexionar sobre aquestes qüestions i també de mostrar com
estan connectades amb un problema que encara no hem acabat de discutir, el
problema de la inducció: per què el raonament inductiu és quelcom més que
el joc d’endevinar el futur a la caverna platònica?
Anem per parts. Recordem els arguments que diuen que tota observació sobre el
món està infectada de certs elements teòrics que han estat produïts per proces-
sos de socialització o per expectatives i prejudicis que pertanyen a la psicologia
dels individus. Això és cert. I és rellevant per a criticar certes idees del falsacionis-
me ingenu i de l’inductivisme. ¿Això, però, ens ha de permetre de concloure que
la ciència no tracta de ser un coneixement objectiu? No és fàcil deduir-ne aques-
ta conclusió. Per exemple, no se segueix del que diu Kuhn sobre la revolució
copernicana que el procés de canvi científic sigui completament irracional: des-
prés de tot, entenem per què unes persones van decidir que els avantatges del
nou paradigma eren superiors als inconvenients. Òbviament, en acceptar això,
acceptem que falsacionisme i inductivisme no donen una bona descripció del
raonament científic. No acceptem, però, que en ciència tot val.
D’altra banda, podem ben bé acceptar que un supòsit de la ciència és que, en
certes situacions experimentals, no és fàcil d’entendre el desacord respecte al
que hi ha davant dels nostres ulls. Aquestes situacions són les que utilitzem
com a model quan tractem de criticar altres errors d’observació, ja que els errors
d’observació són sempre possibles. I de vegades, com hem vist, crèiem que una
observació era rellevant per a suportar una teoria i no ho era: la seva (aparent)
rellevància depenia d’una altra teoria que estava equivocada. Això no vol dir
que no ho puguem corregir. Després de tot, gràcies a una millor informació,
avui sabem per què els enunciats observacionals fets en temps de Copèrnic
sobre el volum de Venus no eren fiables. Potser hi ha alguns enunciats observa-
cionals que ara acceptem i que, al segle vinent, s’interpretaran d’una manera
completament diferent. Res d’això no compta contra les pretensions d’objecti-
vitat del coneixement científic: només compta contra la nostra seguretat.
Potser estem equivocats en algunes teories bàsiques de la natura. Per què això
ha de comptar especialment contra l’objectivitat del coneixement científic?
Per exemple, el lector ara sap que està llegint un mòdul sobre el coneixement
científic. Imaginem-nos que estigués equivocat, que tot fos un somni. Hi ha,
per descomptat, una concepció del coneixement segons la qual, si el lector
no pot demostrar que tota la seva vida no és una il·lusió, aleshores, encara
que sigui veritat que està llegint un mòdul sobre coneixement científic, no
ho sap, perquè ho encerta per casualitat. Òbviament, des d’aquesta concep-
ció del coneixement, no hi ha veritable coneixement científic: és imaginable
què hauria de passar que ens fes veure que les teories científiques que consi-
derem millors s’han d’abandonar. Això no és rellevant, però: la majoria dels
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 139 Teoria del coneixement