A mesura que, dins d’un paradigma, hi ha certes qüestions resoltes, n’hi apa-
reixen de noves per resoldre. Moltes vegades els professionals de la ciència es
troben en situacions experimentals que semblen falsar el paradigma. Normal-
ment, no les consideraran com a definitives, tot confiant que, algun dia, es
trobarà l’explicació de l’anomalia.
De vegades, però, la ciència normal entra en crisi: les dificultats s’acumu-
len. Per motius culturals o econòmics, algunes de les velles dificultats que
semblaven poc importants passen a tenir més rellevància. Les noves gene-
racions de científics pensen que algunes formes d’explicacions són més
simples, estètiques o útils que d’altres. Quan passa això, el vell paradigma
es pot abandonar.
El que és important de la noció de crisi és que no s’explica perquè la
teoria s’hagi falsat o no es pugui comprovar, ja que tots els paradigmes
científics han acceptat durant molt de temps situacions observacio-
nals difícils d’integrar. El motiu pel qual un paradigma entra en crisi
és sempre un motiu diferent de la relació entre els principis del para-
digma i el que diu l’observació. És la sociologia de la ciència la que en
retrà comptes.
Per exemple, Kuhn ha estudiat detingudament la revolució copernicana i ha mos-
trat que els motius pels quals va ser acceptada per la comunitat científica no tenen
res a veure amb la seva capacitat d’explicar els fenòmens millor que el model alter-
natiu –el paradigma geocèntric–. El model heliocèntric (el Sol se situava al centre
de l’univers) de Copèrnic, per exemple, no explicava fenòmens aparents que els
seus adversaris no poguessin explicar i, a més a més, creava dificultats enormes: si
la Terra gira al voltant del Sol, com és que els homes no se n’adonen?; per què
quan llancem una pilota a l’aire se segueix movent amb la Terra, que gira, i no cau
molt lluny del punt de llançament? La mecànica de Galileu i de Newton (el prin-
cipi d’inèrcia) va dissoldre aquestes perplexitats. El paradigma de Copèrnic, però,
es va acceptar abans de tenir-hi respostes adequades.
El principi d’inèrcia
El principi d’inèrcia, que diu que no és el moviment, sinó la seva alteració, allò que reque-
reix l’acció de les forces, era necessari per a explicar per què no percebem que la Terra gira
al voltant del Sol. No ho percebem perquè els cossos sobre la Terra no necessiten cap força
addicional per a seguir movent-se amb aquella. Cal tenir en compte, i això és essencial per
a entendre la concepció que té Kuhn de la ciència, que el model copernicà (geocèntric) es
va acceptar abans que la mecànica de Galileu, que incorporava el principi d’inèrcia.
5. L’objectivitat del coneixement científic
De fet, aquesta mena de consideracions s’han utilitzat per a qüestionar les
pretensions d’objectivitat del coneixement científic. Si tota observació depèn
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 138 Teoria del coneixement
Galileu (1564-1642), descobridor del
principi d’inèrcia, encara que Descartes
havia formulat un principi semblant.