–ningú no pensava que pogués canviar–, sinó del volum aparent del planeta
des d’un punt de la Terra, cosa que era important, per exemple, per a calcular-
ne la trajectòria. Aquesta creença estava, doncs, fixada per enunciats observa-
cionals compartits per tots els astrònoms (copernicans i no copernicans). Esta-
ven equivocats, però: avui sabem que l’ull humà no és una font fiable per a
calcular les variacions de grandària en les fonts de llum petites. Allò que sem-
blava ser un enunciat d’observació acceptable i adient no ho era, perquè la
seva acceptabilitat depenia d’una teoria equivocada.
No és gens estrany, doncs, que els historiadors de la ciència hagin trobat que la
pràctica real dels professionals de la ciència no suporta les concepcions induc-
tivistes i falsacionistes. El cas més famós d’aquesta tendència és el de Thomas
Kuhn, que va elaborar la noció de paradigma científic. Segons Kuhn, la pràctica
normal de la ciència es dóna en el si d’un paradigma científic i aquest està
constituït per dos aspectes:
1) Supòsits teòrics molt generals.
2) La manera amb què els científics apliquen aquests supòsits a situacions
concretes.
Però aquests dos aspectes no són diferents: considerem, per exemple, els
axiomes de la mecànica de Newton, que ens defineixen la força com la
capacitat d’alterar l’acceleració de les masses i la massa com la capacitat de
resistir l’acció de les forces. Un cos amb més massa requereix una força més
gran que un que en tingui menys per tal de produir-hi la mateixa accelera-
ció. Les masses i les forces no es mesuren independentment*. Ara bé, ningú
no entendria el que ens diuen els axiomes de Newton si no se l’hagués ensi-
nistrat en llur aplicació a situacions concretes, ja que, per tot el que ens
diuen, només defineixen la noció de força en relació amb la noció de massa
i la noció de massa en relació amb la de força. Totes aquestes interdefini-
cions només adquireixen contingut per llur relació amb situacions i pro-
blemes ben concrets; com, les que es posen com a exemples de mecànica
clàssica en un curs de física elemental.
Activitat
4.1. Llegiu alguns materials de la bibliografia general que hi ha al final d’aquest mòdul:
els capítols 5 i 6 del llibre de L.W. Hull (1973) Historia y filosofía de la ciencia; i la secció
“La revolución copernicana” –al capítol 6– i el capítol 8 del llibre d’A.F. Chalmers (1982)
¿Qué es esa cosa llamada ciencia?, i tracteu de posar per escrit (uns quatre fulls) els punts de
discrepància entre tots dos autors.
El procés de resoldre problemes (“trencaclosques”) d’acord amb els
principis del paradigma és el que Kuhn anomena ciència normal. La
ciència normal es caracteritza perquè no qüestiona el paradigma, cosa
que no vol dir que pugui resoldre tots els problemes.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 137 Teoria del coneixement
* Recordem, per exemple, que la
massa d’un cos no és el seu pes.