newtonianes de la gravitació universal són alhora falsables i audaces. Del fet
que una hipòtesi que no és audaç no sigui falsada no aprenem res, però apre-
nem moltíssim del fet que una hipòtesi audaç resisteixi els nostres intents de
falsació, encara que, al final, s’hagi d’abandonar perquè ha estat falsada.
És important contrastar el falsacionisme amb les dificultats que abans havíem
esmentat en relació amb l’inductivisme. Vegem-ho:
1) Òbviament, el falsacionisme aconsegueix defugir les objeccions derivades
del fet que, sense un principi rector, no és possible explicar la racionalitat de la
inducció, la racionalitat d’elaborar hipòtesis sobre la base de les dades d’obser-
vació acumulades. El falsacionisme renuncia a la inducció. Pels falsacionistes,
els motius pels quals creem una hipòtesi són molt diversos i pertanyen a la psi-
cologia del científic i no a la lògica de la investigació científica. El que importa
d’una hipòtesi no és com ha estat elaborada, sinó si resisteix o no els intents de
falsar-la.
2) D’altra banda, el falsacionisme aconsegueix evitar les dificultats vinculades
a la confirmació, ja que, per un falsacionista, no hi ha confirmació de les hipò-
tesis. Un nombre finit de casos positius no confirmen, ni molt ni poc, una
hipòtesi, sinó que ens permeten conservar-la, en la mesura que encara no hagi
estat falsada.
3) El falsacionisme no es distancia de l’inductivisme en una qüestió crucial,
però. També assimila la noció de llei a la de correlació entre fenòmens i, per
tant, té les mateixes dificultats a l’hora d’elaborar una noció satisfactòria d’ex-
plicació. Un falsacionista concep les teories com a enunciats de regularitats
(conjuncions enormes d’enunciats particulars). Aquests enunciats particulars
són enunciats observacionals: descriuen allò que s’esdevé en un moment
donat. El falsacionista, òbviament, no està preocupat pel repte de Hume:
accepta que cap conjunt finit d’enunciats d’observació fets fins ara no esta-
bleix el que ha de succeir demà. En qualsevol cas ha de compartir la concepció
humiana que la ciència no pot descobrir necessitats.
Sigui com vulgui, el falsacionista ha d’acceptar que la veritat dels enun-
ciats d’observació s’ha d’establir d’una manera completament segura:
altrament mai no podríem falsar cap hipòtesi, ja que la falsació d’una
hipòtesi requereix la veritat d’algun enunciat observacional que la con-
tradigui.
Pensem, per exemple, en el procés de falsar una hipòtesi. El falsacionista,
almenys en la seva versió més ingènua, ens diu que una hipòtesi s’ha d’aban-
donar quan es troba amb una observació respecte a la qual és incompatible.
Això no és, per descomptat, la pràctica real dels professionals de la ciència:
ningú no va abandonar la mecànica de Newton davant del primer fenomen
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 134 Teoria del coneixement