mai no està completament justificat per l’acumulació d’observacions, cosa
que ja acceptava l’inductivisme. Cap enunciat en forma de llei no es pot
deduir d’un nombre finit d’enunciats d’observació. El fet d’haver vist una
regularitat milers de vegades no demostra que la regularitat s’hagi de mantenir
sempre. El fet que tots els corbs que hem vist fins ara són negres no demostra
que tots el corbs ho siguin: demà se’n podria veure un de blanc. El falsacionis-
ta s’adona, però, que l’aparició d’un únic corb blanc refuta la hipòtesi que tots
els corbs són negres. Si és veritat que hi ha un corb blanc, aleshores sabem una
cosa sobre la hipòtesi que tots els corbs són negres: sabem que és falsa.
El pare del falsacionisme, el filòsof austríac Karl R. Popper, va introduir la fal-
sabilitat com a criteri de demarcació de les teories i hipòtesis científiques.
Una teoria és falsable si hi ha un conjunt d’enunciats d’observació que
siguin incompatibles respecte a aquesta, i el falsacionisme ens diu que les
teories que no són falsables no són científiques.
El mateix Popper va utilitzar aquest criteri de demarcació per a argumentar
que certs tipus de teories, com ara la psicoanàlisi o la teoria marxista de la
història, no són científiques perquè no ens diuen quines són les condicions
pròpies de falsabilitat. No són falsables perquè, passés el que passés, la teoria
tindria una explicació. Que una teoria sigui falsable no vol dir que sigui falsa,
per descomptat; vol dir que el científic ens ha d’explicar amb precisió què hau-
ria de passar al món per a considerar-la falsa. Les lleis de Newton, per exemple,
són falsables –de fet han estat falsades– estableixen que els cossos s’han de
comportar de tal i tal manera en certes circumstàncies gravitacionals. Si un
planeta, per exemple, no es comporta com preveu la mecànica de Newton,
aleshores la mecànica de Newton s’ha de rebutjar.
Pel falsacionisme, la ciència és bàsicament un procés històric que avança pro-
posant hipòtesis audaces. La hipòtesi que totes les coses tendeixen a caure
sobre la superfície de la Terra és falsable, però no és audaç. En canvi, les lleis
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 133 Teoria del coneixement
Aquesta concepció de Popper de la ciència i del
coneixement va determinar també la seva teoria social
i política. Segons ell, les grans utopies socials són
incompatibles amb la teoria del coneixement
falsacionista, atès que assumeixen que tenen una
solució definitiva als problemes humans i tracten
d’imposar-la al cos social. Cap pràctica social no ha de
partir, segons Popper, del supòsit que està
definitivament confirmada, pel fet que no ho pot estar.
Per tant, l’única estratègia possible és actuar més
humilment, resolent els problemes socials concrets
sense suposar una teoria general de la naturalesa
humana, tractant de trobar-hi solucions consensuades
i, sobretot, reversibles democràticament.
A la imatge, Karl R. Popper (1902-1994).
Popper i el falsacionisme