considerem una conseqüència de la seva anàlisi: la reducció de les lleis de la
natura a regularitats. Per descomptat, les lleis de la natura són regularitats,
però no són solament regularitats. I això és part de la visió ordinària del món.
Considerem, per exemple, els dos enunciats següents:
(1) Totes les monedes de la meva butxaca són de cent pessetes.
(2) Tota massa rep una força d’atracció de qualsevol altra massa que s’incre-
menta a mesura que es redueix la distància entre totes dues.
Aquests dos enunciats són molt diferents, però concedim, per un moment,
que tots dos són vertaders. En qualsevol cas, diríem que la veritat del primer és
accidental i que la del segon no ho és, tot i que aquesta és una diferència que
pot comprendre qualsevol. L’enunciat 1 és un enunciat que descansa en una
regularitat: si agafo una moneda de la meva butxaca, en sortirà una de cent
pessetes; si n’agafo una altra, també. La regularitat és accidental, diríem, per-
què no estableix cap connexió: el fet que les monedes siguin a la meva butxaca
no les fa ser monedes de cent pessetes. Això s’expressa en termes de condicio-
nals contraris als fets (o condicionals contrafàctics):
(3) Si una moneda que ara és fora de la butxaca hi fos, seria una moneda de
cent pessetes.
L’enunciat 3 és un enunciat contrafàctic. La diferència òbvia entre 1 i 2 es
podria expressar ara de la manera següent: un enunciat com 1 no suporta con-
trafàctics. Per exemple, 3 és el contrafàctic corresponent a 1 i, òbviament, no
és veritat, mentre que el contrafàctic corresponent a 2 sí que és veritat:
(4) Per a qualsevol massa x, si xs’apropés a qualsevol altra massa, aleshores la
força d’atracció entre totes dues augmentaria a mesura que s’apropessin.
Això ho accepta tothom: les lleis suporten contrafàctics, les generalitza-
cions accidentalment vertaderes no ho fan.
El problema dels seguidors de l’anàlisi humiana és que han de proposar una
anàlisi de 4 que sigui coherent amb els seus supòsits, cosa que no és gens fàcil.
Quan un enunciat com 4 és vertader, què el fa vertader? La manera natural de
respondre és dir que el que el fa vertader és el fet que hi ha unes lleis de la natu-
ra que expliquen la seva necessitat. Això, però, és el que un humià no pot
acceptar, ja que equival a introduir la noció sospitosa (la de llei diferent a regu-
laritat) que la seva anàlisi vol evitar.
Per descomptat, a la literatura contemporània hi ha un munt d’anàlisis
neohumianes que tracten de respondre a aquestes dificultats. És important de
veure, però, l’origen últim del problema.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 131 Teoria del coneixement