novament, que aquest anirà seguit d’E. És aquest moviment psicològic
el que ens fa preveure E, i allò que ens fa dir que C explica E, però entre
C i E no hi ha cap connexió.
Aquesta anàlisi de la relació causal permet a Hume vincular el problema de
l’explicació científica al problema de la inducció. No podem defugir ara la
conclusió que explicar és només mostrar que un fenomen és un cas particular
de certes regularitats bàsiques del món, ja que, si no hi ha connexions necessà-
ries, les veritables explicacions causals només vinculen causa i efecte en la
mesura que causa i efecte han mostrat un patró de regularitat.
D’això es conclou una conseqüència desagradable, però: mai no podem estar
segurs que una associació regular es mantindrà en el futur. En termes del
mateix Hume, no podem estar segurs que demà sortirà el sol. L’única evidèn-
cia que en tenim és que, fins ara, el sol ha sortit o, si volem, que la sortida del
sol es dedueix de les lleis de la mecànica clàssica, que, fins ara, s’han complert
sempre. D’això no podem deduir, però, que demà es continuaran complint, ja
que són meres regularitats que no tenen cap explicació possible.
Què farem de la ciència, doncs? Hume no considera que la seva concepció de l’ex-
plicació causal i de la inducció sigui un atac a la ciència. Ben al contrari, reivindi-
ca l’inductivisme i la idea, que hi està associada, que tota veritable explicació és
només la constatació que un fenomen particular és un cas d’una regularitat. És
cert que la ciència no és racional, ja que es basa en una tendència de la nostra
natura, la tendència a suposar que el futur s’assemblarà al passat, que no és el pro-
ducte de cap argument. Encara que no tinguem cap raó per suposar tal cosa, no
podem deixar de viure sense suposar-la. I la ciència és l’expressió més sofisticada
d’aquesta part de la natura humana: tracta de preveure el futur descobrint quines
han estat les regularitats més bàsiques de la natura en el passat.
J.S. Mill i el mètode de les diferències
El filòsof anglès J. Stuart Mill és famós per la seva anàlisi dels diferents mètodes d’inducció
que usa la ciència. El tret que tenen en comú és que són mètodes eliminatius: tracten d’eli-
minar candidats al paper de causa explicativa, tot controlant l’absència i/o presència dels
candidats en situacions experimentals diferents. Per exemple, segons l’anomenat mètode
de les diferències, la presència i l’absència de l’efecte han d’estar sistemàticament relacio-
nades amb la presència i l’absència de la causa. Això vol dir que, si un candidat C al paper
de causa no es dóna en una situació en la qual l’efecte sí que es dóna, o a l’inrevés, haurem
de concloure que el nostre candidat C no és la causa veritable. Els crítics de Mill accepten
que en molts casos la ciència utilitzi aquest mètode; el problema seria que ens calen intuï-
cions causals prèvies per tal de poder distingir els contextos en els quals la investigació ens
donarà informació sobre la causa. Els supòsits de Mill són humians: la recerca de causes és
la recerca de les regularitats més bàsiques.
2.2. Causa, llei i contrafàctics
Hume s’equivoca quan diu que la idea de connexió necessària és un monstre
produït pels deliris dels filòsofs tradicionals. I això es veu més clarament quan
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 130 Teoria del coneixement
L’exemple del dubte escèptic sobre la
sortida futura del sol s’aborda des d’altres
perspectives en l’apartat 3 del mòdul “El
problema de la fonamentació del
coneixement: té raó l’escèptic?”.
!
Consulteu el que es diu sobre el mètode
de les diferències al subapartat 3.2 del
mòdul “Autoconeixement, altres ments
i identitat personal”, d’aquest mateix
volum.
!