tivista ha de fonamentar aquestes intuïcions en els termes que ell ens proposa.
Considerem, per exemple, aquesta successió de punts:
.....................................................................................
Imaginem que són observacions sobre la trajectòria d’un cos en certes condi-
cions. La hipòtesi sensata és que, en aquestes condicions, un cos d’aquestes
característiques segueix un moviment en línia recta. Hi ha, però, infinites hipò-
tesis que són igualment adequades a les dades observades, ja que es poden ima-
ginar infinites línies que passen per tots els punts de la figura. Això no es pot
solucionar suposant que algunes d’aquestes hipòtesis faran fallida quan trac-
tem de comprovar-les. Sense escollir-ne alguna com a més versemblant no
podríem ni tant sols començar a comprovar; de fet, diríem que no seria un bon
científic, ni tan sols una persona normal, qui no veiés que la hipòtesi més natu-
ral és suposar que la trajectòria és la línia recta. És això el que no és fàcil de justi-
ficar segons l’inductivisme.
Una possible resposta és dir que hi ha virtuts formals de les hipòtesis que ens
permeten de distingir hipòtesis boges d’hipòtesis sensates i que es poden justi-
ficar des del punt de vista de l’inductivisme.
Per exemple, en aquest cas de la trajectòria del cos, diríem que la hipòtesi de la
línia recta és més simple que qualsevol altra. Aquesta mena de resposta ens
exigiria tenir una noció universal de simplicitat que no depengués de cap
hipòtesi. Després de tot, no és clar que, abans de Newton, la llei de la gravita-
ció universal fos una hipòtesi simple.
De fet, hi ha una altra virtut de les hipòtesis que normalment es posa en joc i
que està en tensió amb el principi de simplicitat: la idea que una bona hipòtesi
crea el que se’n diu convergència explicativa. Considerem, per exemple, la
llei de Newton de la gravitació universal. És una bona, boníssima, hipòtesi,
perquè crea convergència, és a dir, ens permet de veure com a fenòmens rela-
cionats els que, si no fos per la llei, s’haurien de considerar com si fossin fenò-
mens ben diferents. A primera vista la caiguda d’una poma al cap de Newton i
els moviments planetaris són coses ben diferents, ja que ningú no havia pen-
sat que poguessin ser fenòmens del mateix tipus. És la llei allò que crea la rela-
ció de semblança entre ells; és gràcies a la llei de Newton que els considerem
relacionats. I aquesta és una de les virtuts de la llei.
Ara bé, si l’inductivista escull aquest criteri últim com una marca del que és
una bona llei, o una llei que val la pena de comprovar, es troba amb el proble-
ma següent: no podem ni tan sols pensar d’arribar-hi per inducció, ja que el
que estem dient ara és que abans de tenir llei no hi ha manera d’observar la
regularitat; els diversos fenòmens no són instàncies d’una regularitat sense
acceptar la llei.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 127 Teoria del coneixement