Considerem, per exemple, les lleis newtonianes de la gravitació universal. Ens
diuen que la força d’atracció entre dues masses és directament proporcional al
seu producte i inversament proporcional a quadrat de la distància que hi ha
entre aquestes. Per descomptat, hi ha certs termes de l’oració anterior que no
tenen una relació directa amb el que es pot observar: no observem masses, ni
forces; el que observem són cossos particulars i la velocitat a la qual es mouen.
Es pot dir, però, que els conceptes que no s’apliquen directament a fenòmens
que s’observen sí que es poden connectar amb aquests fenòmens d’una mane-
ra indirecta: la força, per exemple, es pot definir com la tendència a produir
moviment en els cossos. D’aquesta manera, la llei de Newton es pot conside-
rar, en el fons, com una descripció d’un nombre enorme de regularitats.
Si la mecànica de Newton fos una teoria correcta de la natura, seria una regulari-
tat que sempre es donaria; seria una regularitat universal i no accidental i que,
per això, podria explicar cada cas particular: quan un cos cau sobre la superfície
de la Terra, ho podem explicar, tot aplicant la llei de Newton a la seva massa, a la
massa de la Terra i a la distància del cos respecte al centre de la Terra.
El punt crucial del darrer paràgraf és l’afirmació segons la qual certes regulari-
tats són universals i no accidentals. Universals vol dir que es donen sempre; no
accidentals vol dir que la connexió entre els fenòmens no és una casualitat.
Com es pot saber quan una regularitat té aquestes propietats? Imaginem, per
exemple, que observo que, sempre que el rellotge del campanar del meu poble
marca les dues, hi arriba l’autobús. Seria una follia suposar que aquesta regulari-
tat no és accidental i que pot ser explicativa, ja que sabem que l’explicació de
l’arribada de l’autobús no pot ser el fet que el rellotge marqui les dues. N’hi ha
una de molt millor: el rellotge marca les dues, perquè són les dues i el rellotge
funciona bé; l’autobús arriba a les dues perquè arriba a l’hora i la companyia
d’autobusos ha decidit que les dues és l’hora d’arribada. Quan la companyia can-
viï l’horari, l’arribada de l’autobús no coincidirà amb el fet que el rellotge mar-
qui les dues.
La ciència, si és que es basa en l’observació de regularitats en la natura, haurà
de distingir les regularitats més bàsiques de les regularitats menys bàsiques.
Les segones s’explicarien per les primeres: en serien casos particulars, depen-
dents, moltes vegades, de certes coincidències sense cap interès. Les regulari-
tats més bàsiques, però, no tindrien explicació en termes d’altres regularitats.
Si la ciència ha de ser quelcom semblant al joc que Plató descriu al mite de la
caverna, ha de distingir d’alguna manera regularitats bàsiques de les no bàsi-
ques i fonamentar en aquesta distinció la idea que certes regularitats són uni-
versals, no accidentals i explicatives.
L’inductivisme afirma que la ciència ha de tractar d’acumular observa-
cions i de descriure patrons de regularitats, i que la millor manera de res-
pondre a les dificultats que hem plantejat és comprovar constantment
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 124 Teoria del coneixement
L’èxit de la mecànica de
Newton, el seu poder
explicatiu, va fascinar els
filòsofs de la ciència
empiristes, com ara Hume
i Mill, que van interpretar
que era una mostra
evident que la noció
de llei s’havia d’analitzar
en termes de regularitat.
A la imatge, Isaac Newton
(1642-1727), segons un
retrat de Sir Godfrey Kneller.
La llei com a regularitat