La ciència moderna parteix del supòsit que, per a explicar la natura, cal
oblidar la idea de finalitat i d’explicació completa. Els canvis del movi-
ment, per Galileu i Newton, s’expliquen per causes “cegues”, despro-
veïdes de qualsevol propòsit. Darwin és una figura importantíssima en
la història de la ciència justament perquè va mostrar com el fenomen de
l’adaptació de les formes de vida al seu medi es pot explicar sense
apel·lar a la idea de disseny o propòsit.
Suposa això l’acceptació que, després de tot, la ciència s’ha d’adequar al model
que Plató critica a la República? Per l’inductivisme, la resposta és que sí,
almenys en els trets més fonamentals. El problema és, però, que hi ha altres
aspectes de la crítica platònica que no es poden deixar de banda fàcilment, el
més important dels quals és, segons Plató, que els presoners de la caverna
estan obligats a confondre l’explicació amb la descripció de regularitats. En
criticar aquesta assimilació, Plató va fer una observació que encara afecta les
reflexions contemporànies sobre la ciència.
Pensem com seria el raonament científic si la metàfora de Plató fos ade-
quada:
1) En primer lloc, els seus presoners haurien d’acumular observacions. Sense
aquesta capacitat no hi ha manera de descobrir els patrons de regularitats a la
caverna.
2) En segon lloc, també sembla obvi que no hauria de comptar com una regu-
laritat rellevant qualsevol successió d’ombres. Els patrons que interessen són
els que es repeteixen una vegada i una altra. Potser ara l’ombra A ha anat segui-
da de l’ombra F; si després l’ombra A va seguida de l’ombra G, el patró AF no és
un patró que pugui interessar: no podem preveure F del fet que s’hagi produït
A. Imaginem, però, que, com dèiem abans, el patró ABC sempre l’hem obser-
vat seguit d’una silueta del tipus D. Això seria molt diferent. Sembla que ara la
regularitat observada sí que és una base adequada per a la predicció del futur.
Abandonem ara la caverna platònica i, en lloc de parlar de patrons i regulari-
tats d’ombres, parlem de patrons i regularitats en la natura.
Segons l’inductivisme, el que hem dit dels esclaus platònics s’aplica,
mutatis mutandis, a la pràctica de la ciència. La ciència comença acumu-
lant observacions sobre la natura. Descobreix, per observació, que fenò-
mens diferents van sempre en una associació regular. Si aquesta associa-
ció regular s’ha observat un nombre suficientment gran de vegades,
podem concloure que no és accidental i que, per això, es pot utilitzar per
a explicar futurs casos particulars en què es repeteixi el mateix patró.
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 123 Teoria del coneixement
Darwin no és una figura
cabdal de la història de la
ciència per haver descobert
l’evolució –ja que un coetani
seu, el cavaller de Lamarck
(1744-1829), ja en parlava–,
sinó perquè en la seva
explicació de l’evolució de
les espècies no recorre a cap
“desig” o necessitat interna
d’adaptació, com sí que fa
el lamarckisme.
A la imatge, Charles Robert
Darwin (1809-1882).
Adaptació sense propòsit