d’aquests patrons, preveure el futur. Per exemple, un presoner pot haver detec-
tat que, després de la successió d’ombres A, B, C, sempre apareix una ombra de
tipus D. Una vegada i una altra, ho encerta en fer la predicció corresponent.
Nogensmenys, Plató ens diu que no hi ha coneixement, que la persona que té
l’habilitat de preveure el futur seguint aquest procés no sap quina serà la futu-
ra successió de les ombres. Per què no ho sap, si estem admetent que sempre
ho encerta? Plató ens respondria que el coneixement requereix quelcom més
que formar una creença i encertar. El coneixement requereix bones raons, és a
dir, que l’encert no sigui una casualitat.
1.2. L’inductivisme
El que podem anomenar el model dels “esclaus de la caverna” ha estat la
base de les concepcions inductivistes de la ciència. De fet, una de les maneres
tradicionals de justificar l’èxit de la ciència moderna ha estat argumentar que
la ciència ha d’abandonar un dels requisits platònics sobre l’explicació i el
coneixement. Segons Plató, els presoners de la caverna es neguen la possibili-
tat mateixa d’una explicació, perquè la forma de les explicacions que donen
no els permet assolir mai explicacions completes. Pels presoners, tota explica-
ció és incompleta: depèn de constatar que hi ha certes regularitats que no es
poden explicar.
Per Plató, no hi ha explicacions si no són completes. Aquest és un requi-
sit molt estricte sobre l’explicació i el coneixement: implica, per exem-
ple, que mai no podem conèixer res si no tenim raons absolutament
necessàries per creure allò que creiem.
En altres paraules, no podem conèixer res si no tenim evidències que facin
impossible que allò que creiem conèixer sigui fals. La ciència moderna aban-
dona aquest requisit platònic sobre l’explicació, i hi ha motius per creure que,
en fer-ho, l’encerta.
Els clàssics grecs (Plató i Aristòtil) pensaren que les causes últimes de les
coses havien de ser causes finals: segons Aristòtil, per exemple, les coses
cauen perquè van cercant el seu lloc natural. Les explicacions finals no tenen
la manca de completesa que és pròpia de les explicacions de la caverna platò-
nica. Si expliquem la conducta d’un individu apel·lant a certs propòsits, sem-
bla que la qüestió de per què actua com ho fa està completament resposta
quan diem que actua amb un propòsit determinat. Aquesta és la visió de la
naturalesa que acceptaren els clàssics grecs: les coses són mogudes pels propò-
sits que pertanyen a la seva essència. Naturalment, encara podríem demanar
“per què les coses tenen el propòsit que tenen?”. En tot cas, aquesta darrera
qüestió es pot solucionar, pensaven Plató i Aristòtil, anant més enllà de l’ob-
servació empírica.
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 122 Teoria del coneixement