1. Explicació científica i coneixement de regularitats
1.1. La caverna platònica
Plató ens parla a la República, al mig de la narració del mite de la caverna,
d’una de les metàfores més influents de la tradició filosòfica occidental, d’una
mena de cova habitada per uns personatges ben estranys. S’imagina uns
homes lligats de peus i mans, de cara a la paret d’una caverna, que no es
poden girar ni deslliurar dels lligams. Aquests presoners, suposa, han estat en
aquesta situació sempre, de manera que mai no han pogut observar res més
que la paret de la caverna. En aquesta paret, hi poden veure les siluetes i les
ombres produïdes per un focus de llum i una processó constant d’objectes.
Els presoners són d’esquena a aquests objectes i, per tant, no els han pogut
veure mai; només en poden veure les ombres reflectides a la paret de la caver-
na, enfront dels seus ulls. Aquests presoners, segons Plató, pensarien que la
veritable realitat són les ombres reflectides.
El mite de la caverna és una metàfora de la condició humana: nosaltres
som els presoners. Nosaltres, abans de filosofar, estem condemnats a
confondre el món d’ombres amb la veritable realitat. El món de les
ombres és el món dels sentits: no hi ha veritable coneixement. Només
la raó ens pot explicar la nostra situació en el món.
El que ens interessa, però, és un joc ben estrany a què juguen els presoners.
Plató s’imagina el procés d’adquisició de veritable coneixement com un
procés de deslliurament dels lligams de la caverna. El savi surt de la cova de la
il·lusió i, en veure els objectes exteriors i la llum del sol, s’adona que hi havia
viscut en la ignorància i que havia considerat com a realitat el que era només
el producte de les il·lusions dels sentits. Un tal savi, se’ns diu, es riuria d’un joc
estrany que es jugava a la caverna; així ho recorda:
“–No creus que en recordar el seu estatge anterior i el que allà era saviesa, i els encadenats,
ell mateix se sentiria feliç del canvi i els altres compadiria?
–I molt.
–I si abans entre ells hi haguessin hagut honors i lloances i també recompenses per a qui
observés d’una manera més precisa els objectes que passaven i per a qui recordés millor
els objectes que acostumaven a desfilar davant, darrera o al costat d’altres, i per aquest
motiu era capaç d’endevinar d’una manera exacta el que fóra el proper d’arribar, creus
que ell desitjaria tot això i sentiria enveja dels qui són recompensats entre els seus antics
companys i gaudeixen de poder, o bé experimentaria el que diu Homer, que s’estimaria
més «ser un camperol i treballar per a un altre home sense béns», i suportaria qualsevol
cosa abans de tenir aquelles opinions i viure d’aquella manera?
–Jo crec que sí, que s’estimaria més qualsevol sofriment que tornar a viure com abans.”
Plató, República, 517b.
Quina és l’objecció al joc d’endevinar el futur que Plató està suggerint, en
situar-lo en aquest context narratiu? Segons Plató, el joc no pot proporcionar
veritable coneixement. Concedeix que alguns presoners poden ser molt
hàbils, detectar patrons de regularitat en l’experiència i, basant-se en el passat
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 121 Teoria del coneixement