ment a la vivència, i no només indirectament.
[...] I sobretot, no diguis «Però és que la meva impressió visual no és pas el dibuix; és
això –que no puc mostrar a ningú». És clar que no és el dibuix, però tampoc no és res de
la mateixa categoria que jo porti dintre meu.
[...] El nostre problema no és causal, sinó conceptual.
[...] No intentis analitzar la vivència en tu mateix.
[...] Que ho veu ara així, ara així, només es diria d’aquell que estigués en condicions de
fer, amb llestesa, certes aplicacions de la figura.
El substracte d’aquesta vivència és el domini d’una tècnica.
[...] Només d’algú que pot fer això i això, que ho ha après, ho domina, només d’ell té
sentit dir que ha experimentat això.”
L. Wittgenstein. Investigacions filosòfiques (part segona, capítol XI, pàg. 332, 336, 346,
347 i 353).
2. Expliqueu, a partir del text següent, quin és el problema de la racionalitat de la inducció i
quina és la solució wittgensteiniana.
“135. Però, ¿no seguim el principi segons el qual el que sempre s’ha esdevingut sempre
s’esdevindrà un altre cop (o quelcom semblant)? –¿Què vol dir seguir aquest principi?
L’introduïm realment al nostre raonament? ¿O es tracta només de la llei natural que
aparentment segueixen les nostres conclusions? Podria ser això darrer. No és res que for-
mi part de les nostres consideracions.
287. L’esquirol no conclou per inducció que també el proper hivern necessitarà reser-
ves. I nosaltres no necessitem tampoc una llei d’inducció per tal de justificar les nos-
tres accions i les nostres prediccions.
315. [...] I el mateix ocorreria si l’alumne posés en dubte que la natura obeeix a lleis, que
la inferència inductiva està justificada. –El mestre tindria la sensació que això no fa sinó
pertorbar-los, a ell mateix i l’alumne, que d’aquesta manera tan sols s’encallen i no pro-
gressen. –I tindria raó. Seria com si algú hagués de cercar un objecte a la seva cambra;
obre un calaix i no el troba; llavors el torna a tancar, s’espera, el torna a obrir per si de
cas hi fos ara, i continua així. Encara no ha après a cercar. De la mateixa manera, aquell
alumne encara no ha après a preguntar. No ha après el joc que volíem ensenyar-li.
499. També podria dir així: la ‘llei de la inducció’ no es pot fonamentar més bé que no
ho fan certes proposicions particulars relatives al material de l’experiència.
500. Però em semblaria també que no té sentit dir «Sé que la llei de la inducció és verta-
dera». Imagina’t un enunciat així fet davant un tribunal! Més correcte seria «Crec en la
llei...», on ‘creure’ no té res a veure amb conjecturar.”
L. Wittgenstein. De la certesa (pàg. 79, 123, 131-132 i 195).
Exercicis d’autoavaluació
Qüestions breus
1. Feu un mapa classificatori de les diverses teories de la percepció, tot indicant-ne les carac-
terístiques definitòries.
2. En què consistiria l’intent de convertir tot raonament inductiu en deductiu? Per què
alguns autors han vist aquesta empresa com a necessària? Per què seria irrealitzable? Seria
aquest fracàs un punt en favor de l’escèptic?
De relació
1. Expliqueu què significa que la percepció és una forma de creença. Per què això no sols seria
contrari al fenomenisme, sinó també una forma distinta de realisme?
2. Feu una redacció amb el títol següent: “Pollastres russellians o esquirols wittgenstei-
nians?”.
Solucionari
Exercicis d’autoavaluació
Qüestions breus
1. El quadre classificatori hauria de ser com el que es mostra a continuació:
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 113 Teoria del coneixement