quins són il·legítims o perversos. I d’aquí neix la discrepància respecte a la
necessitat o no de justificar –o, millor dit, validar– la inducció, la legitimitat o
no d’aquesta justificació, l’acusació de circularitat i de convencionalisme arbi-
trari. I no podia ser d’una altra manera: el pragmatista és sols una de les mane-
res amb què se’ns pot presentar el justificacionista.
Si se’ns permet la llicència avícola, seguint una metàfora de Russell, podem dir
que, tant per a l’escèptic com per al justificacionista –i dintre d’aquest últim,
també per al pragmatista–, davant d’allò que no podem verificar en l’instant
present som com simples pollastres: alimentats i cuidats fins al present, no tin-
drem cap raó per creure si anirem a parar a la cassola o si, al contrari, seguirem
essent ben tractats per la mestressa, ja que no sols hauríem de sospitar de les
nostres creences inductives, perquè sempre és possible ser decebut pels fets,
sinó que, a més, les evidències de què podem disposar justificarien tant una
creença com l’altra. Altrament, per al plantejament lingüístic, som “esquirols
wittgensteinians” que vivim immersos en la seguretat que en el futur les nos-
tres creences inductives seran majoritàriament vàlides, ja que esperem amb la
mateixa confiança que la natura sigui, en allò important, uniforme.
Resum
La percepció i la inducció són dos tipus de coneixement a través dels quals
hom és conscient de la realitat: en el primer cas, d’allò que es troba present en
nosaltres més enllà dels éssers que som; en el segon cas, d’allò que no hi és
present perquè pertany al passat, perquè encara no ha succeït o perquè no hi
és present tot i ser actual.
Aquests tipus de coneixement generen les seves formes d’escepticisme a partir
de les quals és possible engegar la reflexió filosòfica sobre la seva naturalesa, el
seu estatus i el seu abast. De les alternatives analitzades, l’estratègia wittgens-
teiniana sembla una de les més prometedores:
• D’una banda, neutralitzar els reptes escèptics que pretenen invalidar
aquestes maneres de conèixer.
• De l’altra, ofereix una explicació conceptual de la percepció i de la inducció
a partir de la naturalesa i la conducta lingüística i epistèmica dels éssers
humans.
Activitats
1. Expliqueu, a partir d’aquest text, com el realisme doxàstic o epistèmic del segon Wittgens-
tein s’oposa a les teories fenomenistes i realistes representacionistes de la percepció.
“Aquí, hom potser tindria ganes de respondre: La descripció de l’experiència immedia-
ta, de la vivència visual, a través d’una interpretació indirecta. «Veig la figura com a
capsa» significa: tinc una vivència visual determinada que, tal com mostra l’experièn-
cia, va acompanyada de l’acte d’interpretar la figura com a capsa, o del mirar una cap-
sa. Però, si signifiqués això, jo ho hauria de saber. M’hauria de poder referir directa-
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 112 Teoria del coneixement