inducció en general o en favor de les creences inductives concretes. I és que
aquesta proposició no forma part dels nostres raonaments, tot i que hi està
inclosa; ni tampoc és res que calgui provar per tal d’assegurar la racionalitat de
les pràctiques inductives.
Wittgenstein compara la nostra situació amb la conducta dels animals. Així
com els esquirols –ens diu– no conclouen per inducció que el pròxim hivern
necessitaran reserves, igualment els humans tampoc no necessiten un principi
suprem de la inducció per a justificar llurs accions i prediccions. I això s’apre-
cia ben a la clara en el que seria el nostre aprenentatge: estem ensinistrats en
pràctiques judicatives concretes i, en aprendre a portar-les a terme i a confiar-
hi, ja obtenim tot el que es podria esperar d’una llei de la uniformitat de la
natura. L’antecedent al qual hom voldria apel·lar ja està inclòs en les pràcti-
ques inductives concretes. En resum, per Wittgenstein, els éssers humans som
éssers inductius i, així, el caràcter inductiu del nostre comportament respon-
dria a la nostra naturalesa i a la nostra forma de vida.
2.3. Pollastres russellians o esquirols wittgensteinians
Els defensors del plantejament pragmatista, com hem dit adés, solen acusar el
plantejament lingüístic de circularitat i de convencionalisme arbitrari. En opinió
d’aquests autors, el fet que les nostres induccions siguin les nostres –és a dir, l’hà-
bit que tenim de seguir-les– no és una raó suficient per acceptar-les. Al contrari,
les regles inductives establertes també serien criticables en funció de fins o inte-
ressos epistèmics de més abast que el simple costum, com és, per exemple, el des-
cobriment de la veritat o el descobriment de les lleis de la natura. Per aquest
motiu, el problema de la inducció no seria altra cosa que determinar si una
inferència inductiva concreta s’ajusta als fins proposats o no ho fa. I això, és clar,
no representa ni una justificació inductiva ni deductiva: el pragmatista no vol
validar la inducció, sinó més aviat vindicar-la.
En altres paraules: pel plantejament pragmatista allò que faria racional
la inducció no és l’èxit passat, sinó l’èxit futur, l’extensió del coneixe-
ment, o el descobriment i el manteniment de la veritat. La inducció
seria racional, per tant, perquè, si el coneixement de la realitat és possi-
ble, aleshores la inducció és el millor mitjà de què disposem.
Hom podria creure que les diferències entre el plantejament lingüístic i el
pragmatista no són tan grans com d’entrada podria semblar, i que, si hi ha
alguna discrepància, serà verbal. No és aquest el cas, però. Aquestes dues posi-
cions mantenen una actitud diferent tant pel que fa a l’escepticisme com res-
pecte a quina ha de ser la tasca filosòfica en la justificació de la inducció. Per
exemple, lingüístics i pragmatistes difereixen en quins són els límits intel·ligi-
bles del dubte, és a dir, respecte a quins dubtes són legítims o acceptables i
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 111 Teoria del coneixement
... el plantejament
pragmatista de la inducció
no té per què anar lligat a
una concepció pragmatista
de la veritat, sinó que pot
defensar un realisme
metafísic i una concepció
realista de la veritat.
Noteu que...