ments inductius concrets: aquí podem seguir les observacions de Black, i con-
siderar racionals aquelles creences que tenen un suport inductiu adequat.
Com podem apreciar, 1 i 2 afirmen coses diferents, i seria absurd usar 1 per
a justificar 2, és a dir, usar una observació sobre la constitució de l’univers
per a justificar la racionalitat de la inducció. De fet, per Strawson, en un uni-
vers caòtic la inducció seria tan racional com en el nostre: simplement seria un
univers en el qual els éssers humans no podrien formar-se expectatives racio-
nals sobre fets concrets. I en aquest cas allò més racional fóra abstenir-se de
formar-se expectatives i esperar que succeeixin irregularitats. Ara bé, això seria
una inducció d’un ordre més elevat: quan la irregularitat és la regla, és racional
esperar irregularitats; i aprendre a no comptar amb les coses és també una lliçó
inductiva, com ho és aprendre amb quines coses podem comptar. En resum, és
un fet empíric i contingent que puguem formar-nos expectatives de futur 1,
tot i que seria una veritat conceptual que una creença racional concreta hagi
d’estar basada en raons o justificacions 2.
Wittgenstein, a diferència de Strawson, considerava que la llei de la uniformi-
tat de la natura no era una proposició vertadera-falsa sobre la constitució de
l’univers i sobre la manera d’actuar dels humans, sinó una proposició exempta
de dubte, un tret bàsic de la nostra forma de vida que mostra la seguretat que
tenim respecte a la validesa futura de la majoria de les nostres creences. És
quelcom pressuposat en la realització dels nostres judicis, i no admetre-la o
dubtar-ne suposaria l’eliminació de la nostra capacitat de jutjar i d’actuar.
Hom podria dir que té el caràcter d’una regla sobre la qual giren les nostres
activitats lingüístiques i no lingüístiques; una regla, però, que no seria altra
cosa que la nostra manera confiada d’actuar i jutjar. Hi vivim immersos, tot i
que de vegades podem resultar decebuts pels fets: els fets també poden deixar
de fer bondat. Heus aquí per què no pot ser fonamentada –no en podem donar
raons, ni justificacions– ni és necessari que ho sigui.
En altres paraules: respecte a l’anomenada llei de la uniformitat de la natura,
no és possible mantenir cap actitud proposicional –creure, saber o dubtar–,
sinó l’actitud de “confiar en”, que de vegades expressem amb la fórmula
creure en. Així, “creiem en la llei de la uniformitat de la natura” no significarà
‘creiem que la llei de la uniformitat de la natura és vertadera’, sinó ‘confiem
en la uniformitat de la natura’ o, si es vol, ‘confiem en la validesa futura de
les nostres creences inductives’.
Però no solament això. No sols confiem en la validesa futura de les nostres cre-
ences inductives, sinó que, a més, confiem que en el futur, si arriba el cas,
serem capaços de formar noves creences inductives. Els éssers humans vivim
immersos també en la seguretat que, davant de qualsevol canvi inesperat, ens
en sortirem amb la formació de noves creences.
Wittgenstein, per tant, estaria d’acord amb Strawson en la tesi que és absurd
intentar adduir la llei de la uniformitat de la natura com una raó en favor de la
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 110 Teoria del coneixement